El Castellet de Castell de Castells.

Castellet de la Serrella s. XIII

El castellet del Castell de Castells o també conegut com el Castell de la Serrella s’alça a 1050 metres d’altitud sobre una posició rocosa de difícil accés anomenada Penya del Castellet. De d’aquest paratge es controla la unió de la Vall de Guadalest i la Vall de Castell de Castells.

Torre principal al capdamunt de la penya.

Tant el castell com la població, ambdós d’origen musulmà, van pertànyer a Al-Azraq fins que Jaume I els va reconquerir al 1254. Uns anys més tard, al 1290 va prendre posició del lloc Bernat de Sarrià, i posteriorment va passar a mans de l’Ordre de Calatrava constituïnt-se la Encomanda del Castell de Castells. El decret d’expulsió del 1609 va provocar en aquest lloc alçaments i revoltes fins que varen ser sufocades en la Batalla del Plà de Petracos. Fins eixe moment, els moriscos posseïen 170 cases en la localitat. La repoblació es va realitzar amb cristians mallorquins. El castell degué quedar abandonat molt prompte després de la Reconquesta.

Restes de la muralla.

Son escasses les restes que han quedat fins avui, entre elles els llenços de les muralles semi enderrocats i la part inferior d’algunes torres, destacant la major, que corona la muntanya. Tot i això encara es poden distingir dos recintes; un al capdamunt amb la torre principal i l’altre sobre la zona rocosa. Cal destacar la torre-aljub que, tal i com vegem en les fotografies, encara té la capacitat d’enmagatzemar aigua.

Vistes de la torre-aljub.

Inerior de l'aljub amb aigua.

L’estat del castell és ruïnós però roman sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 d’Abril del 1949 i la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

El Fort de Bèrnia.

Restes de bòvedes del Fort de Bèrnia. (1562 - 1612)

El Fort de Bèrnia es troba en la serralada del mateix nom, frontera natural que separa les dues marines. Si accedim a ell per la cara nord oest ho farem des de les cases de Bèrnia, un caseriu dins del terme municipal de Xalò, seguint el sender PR-V7.
El projecte de la contrucció del Fort de Bèrnia, per encàrrec del rei Felip II en 1562, és obra de l’italià Giovanni Battista Antonelli, el qual va dissenyar la construcció del pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa. Aquest ingenier va fer un informe exhaustiu de la serrada, assenyalant les fonts més properes, els camins i sendes d'accés, els punts estratègics per previndre possibles atacs així com les característiques dels pobladors de les rodalies de Bèrnia.

Secció horitzontal d'una bòveda.

La construcció de la fortalesa li corria molta pressa a Felip II i, tot i que tingueren alguns entrebancs, fou acabada en un temps rècord; van començar a meitat d'Abril i varen acabar el 27 d'Agost del mateix any.

Plànols del Fort de Bèrnia s.XVI. Conservats en l'Arxiu General de Simanques.

A grans trets, la seva estructura era la següent:

INTERIOR DE LA FORTALESA.
Era la zona més àmplia i estructurada de l’edifici. Ací era on vivien els soldats i on estaven totes les dependències: estables, cuina, menjador, dormitoris, capella, polvorí torre, etc.Aquestes instal·lacions permetien al Fort de Bèrnia una gran autonomia. En aquest espai vivien entre quaranta i cinquanta soldats. Hi havien també entre quinze i vint animals de càrrega necessaris per a l’aprovisionament que s’hi feia des dels pobles del voltant.

Vistes de les bòvedes interiors del castell.

Capella.

ENTRADA DE LA FORTALESA.
L’entrada era la part més dèbil de qualsevol fortificació, i per tant, havia de tenir una especial protecció. Aquesta presentava un sistema de doble porta. La primera d’elles estava en la part de la muralla exterior del Fort i dificultava l’entrada de l’enemic i era més fons del que ara es pot observar ja que en el pas del temps ha anat omplint-se de pedres i sorra. Era un fossat sec, sense aigua, que es creuava pel passadís. La segona porta era de fusta de doble fulla. Donava a l’interior de la fortificació i no estava alienada amb l’exterior, oferint així una major dificultat en cas de que l’enemic travessara la primera porta.

Paret de la fortalesa interna.

BASTIONS
Son elements molt característics de l’arquitectura militar. Eren una mena de torres que donaven un posició més avançada respecte a la resta de la fotalesa. La seua forma característica en rombe permetia la vigilància de tot el fossat, sense deixar cap angle mort. Aquests bastions estan fets de maçoneria. Bona part de les pedres, però, només cobrien el propi talús de pedra o de terra semblant un mur.

Base d'on es situaven els bastions

MURALLA I PASSEIG DE RONDA EXTERIOR.
La muralla exterior era el primer element defensiu i rodejava per complet la fortalesa. Estava feta de forma que poguera ser recorreguda per damunt, amb un mur un poc més alt a la part exterior que protegia al sentinella que feia la ronda exterior, deixant a la vista només el cap. La muralla, al igual que els bastions, es contruí aprofitant el relleu i fins i tot tallant la roca. Tot i això, sembla que la muralla era un punt dèbil considerable, ja que per l’acusat desnivell del terreny, a la part nord, la part alta de la muralla quedava aproximadament a nivell de terra i , per tant, l’accés des de l’exterior era molt fàcil. Aquest problema pogué haver influït en la seua ràpida demolició.

Fossat i part nord de la muralla, el punt dèbil del Fort.

L’objectiu de la fortalesa no era altre que el de dissuadir a la població morisca de possibles alçaments, així com la defensa i la vigilància de la costa per previdre els atacs berberiscos.
Al trobar-se massa allunyat de les bases logístiques i de les zones d’intervenció, aquest fort no va complir les expectatives per a les quals fou construït. Això , junt a la seva debilitat per la cara nord, va incidir en que es decretara el seu enderrocament al 1612. A més a més, així també evitaren que fora utilitzat com a bastió per quadrilles i bandolers, fenomen social en alça per aquells temps. De fet, es té constància que a l'any 1609 els sublevats de la rebel·lió morisca es varen atrinxerar en ell un any fins que, esgotats i desmoralitzats, varen preferir morir despenyats en els precipicis de la serra abans que rendir-se i ser expulsats.

Pel que fa a la cinquantena llarga de soldats i altre personal ocupat en el castell, sembla que el 12 d'abril de 1613 fou acomiadat. Aquells que no foren redistribuïts en altres places se'ls va anar jubilant o retirant successivament, concedint a cadascun la meitat del sou mensual que cobraven quan eren en actiu en les tasques del castell.

Ver mapa más grande
Forma que presenta el Fort des de les altures.

Avui en dia sols es conserven les runes sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret del 22 d’Abril de 1949, i la llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

Podreu trobar molta més informació en el llibre Papers del Fort de Bèrnia de Jaume Pastor Fluixà i Júlia Campón Gonzalvo. Editat per l'ajuntament de Callosa d'En Sarrià. 1986.

La Font de la Mata (Gata)

La Font de la Mata

Esta font es situa a recer de dos soques de mata centenàries (pistacea lentiscus) que es retorcen entre una paret calissa. Es pensa que aquest llentiscle és dels més vells del país, tot i que en varies ocasions ha estat en greu perill de desaparèixer a causa de les flames o la tala d’alguna de les seves rames. La importància d’aquest arbust és tal que ha donat nom a la Font.

Llentiscle (pistacea lentiscus)

El naixement s'alimenta d'una aportació d'aigua constant que ni tan sols en les sequeres més cruels mai no ha deixat de fluir. Per ací passa l'assagador de Gata a Dénia i , per tant, aquest fou un lloc per abeurar i sestejar el ramat. L'aigua d'aquesta font també servia per a regar. Un conducte subterrani la portava a la bassa que encara es conserva al bancal de baix i permetia rentar la roba i probablament banyar-se a l'estiu.

Conducte cap a la bassa del bancal de baix.

El brollador està protegit per una falsa volta de pedres carejades situades a nivell de superfície. Per accedir-hi cal baixar uns graons que descendeixen 2,30 metres fins al bassal d'aigua. De les parets manen filets d'aigua que convergeixen en el pou, el qual fa una fondària de 1,30 metres. La referència més antiga que trobem d'aquesta font és de Cavanilles, s.XVIII i 1735 a l'Amollonament del Marquesat, a Dènia però segurament el seu origen és musulmà.
Al voltant de la Font hi han unes pedres de dimensions considerables que possiblement hagen caigut per la força que les arrels de la mata fan sobre la roca on creix. També podem veure que algunes d’aquestes pedres fan ara de taula i seient per als que s’acosten a gaudir del paratge mentre que altres foren tallades i polides a mode de abeurador.

Abeuradors.

La Casa de la Font de la Mata, o de la familia dels Xaparrundos, ( meitat del s. XIX) correspon a una explotació de certa envergadura, centrada en la producció de pansa verge. Es a dir, pansa el.laborada sense el procés d'escalada i per aixó assecada al sòl. El conjunt està format per una gran casa amb diverses dependències que hores d'ara han perdut les cobertes de teula i està assolada en gran part. L'obra general dels edificis és la maçoneria comuna de blocs calcaris carejats i travats amb morter de calç. Al sud i a l'est de la casa, un conjunt de murets atalussats i disposats paral.lelament, correspondrien als secadors de pansa. També al sud, entre els murets damunt esmentats i la casa, es conserva un fornet per escaldar el raim.

Casa dels Xaparrundos.

Enfront la façana principal trobem un aljub bastant ben conservat i de dimensions considerables que fa pensar que era omplit de l'aigua que brollava de la Font.

Aljub.

Font: Revista “El Llaüt” núm 25.

La Torre de la Cremadella.

La Torre del Blanc de Morell o de la Cremadella.

La Torre de la Cremadella, també coneguda com la del Blanc de Morell és d’origen àrab (segles XI i XII) encara que la seva data de realització és incerta. Es troba en un medi rural, molt a prop del pas del desviament la N-332 al seu pas pel límit oest de Segaria. La seva posició permetia la protecció de la població dispersa de la zona.

La torre és una construcció prismàtica de planta rectangular de 6’30 x 7’50 metres i d’una alçada de quasi 10 metres. Està dividida en tres plantes. La planta baixa conforma dues sales cobertes amb volta de canó de rajola massissa comunicades entre si i l’accés és per el costat sud; la primitiva funció era la d’aljub. La primera planta està totalment modifica per l’ús actual de vivenda, essent també de recent construcció el seu accés, tot i que pareix que coincideix amb l’original. La segona planta és posterior, ja que hi ha una diferència de fàbriques. Té quatre finestres que corresponen amb cadascuna de les façanes. La coberta actual és de teula àrab a dos aigües encara que l’original era plana degut a que en l’interior de la segona planta es conserven mènsules que en el seu moment es varen fer servir per sostenir la coberta. La fábrica constructiva és de tapial. Els forats de la superfície quadrada en el primer pis i verticals son originaris de l’època de construcció.

La Torre al 2006 mentre es feia el desviament de la N-332.

Encara que quan passem per la autopista o per la general veiem molt a prop aquesta torre, vàrem estar a punt de perdre-la per sempre ja que el desviament de la N-332 tenia previst originalment passar per on es localitza.

La casa del Tros de les Calcides.

Torre del Tros de les Calcides

Al litoral de Benissa, a la partida Fanadix, trobem l’anomenada Casa del Tros de les Calcides. Aquesta edificació compta amb un corral quadrat emplaçat en la vessant del terreny i una torre de tres altures. El corral i la torre son originàries de la segona meitat del s. XVI i foren bastides per tal d’aprofitar per al ramat els abundats erms del litoral i, alhora, previndre les constants incursions argelines de l’època. Posteriorment, amb la creixent rompuda dels terrenys del voltant per al cultiu, s’edificà sobre el corral la vivenda de dos altures.

Vista lateral de la casa i la torre.

La Casa del Tros de les Calcides tot i estar declarada com a BIC (bé d’interés cultural) presenta un penós estat d’abandonament i roïna. Recentment ha estat adquirida per l’Ajuntament de Benissa i es contempla la possibilitat de que siga la futura escola taller del poble.

Vista general de la casa, torre i corral.

La Nevera de Baix d'Alcalà

Entrada a la nevera.

La Nevera de Baix de la Vall d'Alcalà es localitza a una altitud de 635 m sobre el nivell de la mar. Es tracta d'una planta circular de 9'5m de diàmetre excavada en la roca natural del terreny amb una bòveda hemiesférica, molt ben conservada, feta en manposteria i travada amb morter de calç.

Part superior amb cúpula hemiesférica.

La nevera té tres entrades a distintes altures. En un dels laterals s'obri un túnel que permet accedir a l'entrada inferior. L'altura del nivell de la porta es de 10 metres.

Entrada de baix, a 10 m. per baix la porta.

Els murs tenen un grossor de quasi un metre. La capacitat de neu que podia enmagatzemar era de 700 m3. Era un quantitat considerable si la comparem amb altres neveres de la resta de la Marina, encara que algunes més importants com la Cava Arquejada d'Agres o la Cava de Don Miguel en la Serra Mariola arribaven als 1900 i 1700 m3. respectivament.
La seva datació es de principis del s. XVIII, moment en que el comerç de la neu tenia el seu màxim esplendor.

Entrada per dalt.

El procediment que es seguia per a la fabricació del gel era el següent:

1. A la tardor es netejàven els voltants de la nevera i amb cabçassos arreplegaven la neu de les primeres nevades que abocaven al interior per una de les finestres.

2. Des de dins, els operaris la escampaven alhora que la xafaven amb els peus i amb masses per endurir-la.

3. Després d'una certa quantitat de neu, ficaven una capa de palla per separar la producció en capes i repetien de nou el proces d'omplit.

4. Una volta plena, es tancaven les portes de la nevera per conservar la gelor fins el moment de la extracció.

5. L'extracció es feia tallant la neu en blocs i els tranportaven per la nit a lloms de les cavalleries fins al port de Denia.

Dibuix del proces d'enmagatzenatge.

El comerç del gel va entrar en desús a la segona dècada del s. XX amb la invenció dels frigorífcs, tot i que durant el periode de la guerra civil i postguerra algunes van rependre tímidament la seva producció.

El molí de Montserrat

Molí de Montserrat. Mitjans del segle XIX

El molí de farina de Monserrat es localitza a la partida d’Osalba, en Benissa. Concretament al punt més alt d'una petita lloma de terres blanques del Miocé (burdigalià), conegudes com terra de tap. S'accedeix a ell des del la N-332 anant pel camí que va al Barranc del Quisi. Des d'aquest lloc es divisa el Tossal de Cabrera (el que queda d’ell), el poble de Benissa així com el barranc i pont del Quisi i el penyal d’Ifach. A les proximitats del molí es situa una caseta de camp i un pou inclosos dins la mateixa propietat. Els abancalaments de les vinyes i l'existència d'altres casetes de funcionalitat agrícola conformen l'entorn del molí.

Cara Nordest del Molí, la millor conservada.

Es tracta d'una construcció aillada, cilíndrica, més alta que ampla, que s'alça sobre un cintell d'uns 35 cms. assentat sobre el sòl natural del tossal. La porta, orientada al S.O. és de mig punt amb corredor apuntat, bastida amb el mateix aparell del molí i recoberta amb un gruixut enlluit de morter. Per aquesta porta s'accedia a la planta baixa des d'on arrancava una escala de planta semicircular feta amb blocs de pedra de la zona i de la que només es conserva l'arranc, tot i que en origen tindria uns 14 graons. Per ella s'hi accedería a un petit entresolat (a 2,20 mts. sobre el nivell del pis) i a la planta superior, on es situarien la maquinària i les moles. La volta que subjectava aquesta planta es pot considerar com una "falsa volta" feta amb un aparell semblant al de la resta del molí i aguantada per un gran tronc o sola en el lloc on deuria ser-hi l'estructura de l'arc que normalment es solia construir. La volta conserva el forat de caiguda de la farina.

Porta d'accés de mig punt i detall de les estaques per lligar els braços.

A l'extrem oposat a la porta s'observa un accés de característiques semblants al primer però que havia estat encegat. Es a dir, que en un primer moment aquest molí va disposar de dos accesos iguals i oposats. Baix dels enderrocs de la part superior del molí es conserven restes del pis interior fet amb lloses i morter.
L'interior del molí està cobert amb un enlluit d'algeps del que se conserven restes també sobre la cara externa. Es conserven, també, les restes d'una finestra situada sobre la porta suposant l'existencia d'un altra oposada i actualment desapareguda. En la paret interior hi han dos petits armaris empotrats de forma quadrangular; un a la planta baixa i l'altre a la superior. En el perímetre exterior del molí es situen quatre estaques col.locades, més o menys simètricament, que servirien per a lligar els seus braços. Fa molts anys que no es conserven restes de la seva coberta, és més, la part superior està parcialment enderrocada.

La coberta ha desaparegut i els murs estan molt deteriorats.

Està bastida amb blocs de pedra "grava". Els materials emprats per a la construcció son la pedra "grava" del propi terreny (denominació de la roca d'aquests tossals) travada amb morter que configuren el gruixut mur del molí , algun carreu de pedra tosca probablement reutilitzat (originari de la costa) morter de calç i alguna rejola. El molí s'assenta sobre el nivell del sòl del terreny segurament aplanat previament. La tècnica constructiva es el paredat comú de maçoneria de blocs travats amb morter de calç disposats en filades horitzontals que en l'interior del mur del molí semblen formar un reompliment. En algunes zones es conserven restes de enlluit interior i exterior.

Vista des del camí d'accés.

Fonts:

- Jaume Buigues i Vila / Joaquim Bolufer Marqués. Inventari d'inmobles d'etnologia.

- Seijó Alonso, F. : "Molinos de viento en tierras de Alicante"; Ed. Vila. Alacant, 1977.

Ermita del Pla de Petracos

Eremita del Pla de Petracos

Aquesta ermita de planta quadrangular i porta en arc de mig punt es troba al Pla de Petracos. Concretament molt a prop de la venta de Corella, a l’encreuament amb la carretera que va a la Vall d’Ebo. Davant l'era de la venta creixen unes boniques i centenàries carrasques.
Sembla que l’ermita fou construïda per tal que els habitants de Petracos no hagueren de desplaçar-se al poble per a assistir als servicis religiosos de l’època. Però sabem que els motius de la seua construcció mai varen arribar a la seua finalitat.

Detall de la façana.

Hi ha molt poques dades (cap ?) sobre l’època concreta en la que fou construïda tot i que pel seu estil es veu que és romànic. El que sí es sap és que cap a l’any 1870 el sacerdot de Castells decidí recollir fons per tal d’acabar-la però aquestos varen ser robats. Després d'aquesta desil•lusió el sacerdot no sols va deixar de banda el projecte sinó també el poble.
Ara, l’ermita en runes, ha perdut la coberta (o tal volta mai fou construïda) i al seu interior creixen figueres i plantes reptadores. A la façana creixen paret amunt dos ceps que semblen desafiar les lleis de la gravetat. La porta està parcialment tapiada amb pedres i, pel finestrò que varen fer, sembla que l'ermita fou aprofitada com a casup o corral.

Porta tapiada.

Per a mi fou una sorpresa trobar-me-la al bell mig d'un bancal com si fos producte del conrreu de l'amo del terreny però, si voleu anar a veure-la podeu aprofitar el primer cap de setmana de setembre. Fan una festa que consta d’un soparet i revetlla, el dissabte, i el diumenge ix la romeria de la Verge des de Castells fins Petracos. Es celebra una missa i tot seguit, com mana la tradició es menja paella a les casetes o baix de les carrasques d'enfront la venta.

L'aljub

Aljub de les Cases de Berdiola. Bérnia.

Aljub: paraula que ve de l’àrab (al-yubb) que ve a voler dir cisterna per emmagatzemar aigua. La seva raó de ser és la necessitat d’auto bastiment d’aigua durant tot l’any en llocs on la geografia dificulta la seva canalització.
Són molts els aljubs que encara es conserven en el nostre terme ja que a principis del segle XX, quasi la meitat de la població benissenca vivia fora del nucli urbà.

Aljub en Senija.

Parts:
La coberta de la capella: Part superior de la capella. Sòl estar feta amb teules, tot i que algunes es resolen amb la tècnica de la volta cònica.
La capella: És la part visible de l’aljub que normalment trobarem tancada amb una porta de fusta amb forats menuts per aconseguir la ventilació del dipòsit.

Aljub en Pinos. Benissa

La corona: És la part alta de la capella on es situa la fusta (normalment de ametler) a la que s’enganxa el clau que suporta la corriola. Corriola, corda i poal conformen el senzill mecanisme d’extracció de l'aigua.

La gola: També anomenat coll, connecta la capella amb la part més ampla del dipòsit.
La bassa: Espai on, per decantació, les partícules arenoses arrossegades romanen en el sol, mentre que l’aigua neta de pluja que s’arreplega és canalitzada a l’aljub i filtrada per una argelaga seca, impedint el pas de fulles i xicotetes branques a l’interior.


El procés de construcció d’un aljub varia segons el tipus de sou on s’ha de fer així com els mitjans i l’experiència dels operaris però tots comencen en la elecció del lloc.
Antigament l’excavació es realitzava amb pic i pala i apuntalant les terres a mesura que s’aprofunditzava (a). La terra sobrant s’extreia amb una corriola. Una vegada fet el clot se li donava forma interior mitjançant la realització de la fàbrica de maçoneria de baix cap a dalt. (b) Al mateix temps omplien l’exterior del clot per compensar les càrregues dels murs de la construcció (c). L’acabat del interior del aljub era un lluït amb morter hidràulic de cals i arena i rebossat alhora amb pasta de cals. L’últim pas era fer la capella (d).

Procés de construcció i materials.

Molts dels aljubs que avuí en dia encara queden en peu han anat deteriorant-se paral·lelament a les cases que abastien d’aigua fresca. Alguns han perdut la coberta o simplement s’han secat i a l’interior sols queden pedres i fang.

Altres, han resistit el pas dels anys i encara segueixen acomplint la seva misió. És curiós observar que tota caseta antiga té la seva era, el seu aljub i allunyà d'aquest, per a que les arrels no el deterioren, la seva figuera.

Aljub en Benirrama.

Abeurador picat en la pedra, vora a l'aljub.

Font: Joan Pastor i Crespo. Publicació al llibre de festes de Benissa 1996