Riurau o naia ?

Caseta amb naia. Canor.

Sovint solem confondre la naia amb el riurau o simplement emprem la paraula riurau per a referir-nos a qualsevol de les dues construccions. Però són dos elements diferents.
El riuraus, sobretot els de major nombre d'ulls, solen disposar-se separats de la vivenda, al sequer, tot i que els trobarem en major proporció adosats lateralment a la vienda. En qualsevol dels casos, la seva orientació sempre serò cap al sud.

Naia en primer pla i riurau al fons.

La naia: lloc d'esbargiment.

Pero si hi ha un element que diferencia clarament el riurau de la naia son els seus acabats i l'us que se li dona a aquest element arquitectònic.
En el riurau tenim el sostre de canya sense pelar i a l'aire; el sòl, generalment, de terra; les parets amb la pedra a l'aire o mig lluïda, arreu. Encara que a la Marina hi han riuraus amb molt bons acabats hi ha que dir que, per norma general, no importa tant l'estètica de la construcció com és en el cas de les naies.

Sostre de canya del riurau.

En la naia, en canvi, trobarem sempre que el sostre s'ha lluït per a tapar les canyes, el terra sol estar empedrat o empisat amb taulells, rajoles, etc; i les parets lluïdes i emblanquinades.

Empisat de la naia. (Caseta de Pinos)

Detall dels taulell de fang.

En quant a l'us que se li dona al riurau cal dir que originalment fou per guarir la pansa de les rosades i el mal oratge durant el proces d'assecat. Com que aquestes tasques de camp ja quasi s'han abandonat per complet, avuí els vells riuraus acompleixen la funció de cobert on deixar els trastos.

Riu rau amb la pedra lluïda i sol empedrat. (Calp)

Riurau adosat a la vivenda (Calp)

En els xalets de les modernes urbanitzacions s'ha reproduït el model de naia de la casa de camp tradicional, i incorpora els mateixos tres usos que s'han destacat anteriorment: protecció, ornat i esbargiment.

La volta cònica: sense trampa ni cartó.

Refugi del Tio Frare. (Finestrat)

Aquest tipus de cubrició és poc comú en els refugis que podem trobar a la Marina, tot i que la vorem en alguns casos aïllats. Aquesta tècnica és més fácil trobar-la en alguns pous i neveres, com és el cas de la Nevera de Dalt d’Alcalà.

Cúpula vista des de l'exterior. La nevera d'Alcalà.

S'utilitza tant en construccions de planta circular com de planta quadrangular. D'origen arcaic, aquest tipus estructural presenta grans avantatges com l'absència d'empentes laterals, la desaparició de flexions, la construcció sense motlles i la possibilitat d'obertura per la part de dalt sense alterar l'estat tensional.

Part trasera del refigi del Tio Frare.

Sembla impossible, però tota aquesta quantitat de pedres estan soltes, sense cap argamassa que les unisca. El secret està en la superposició de filades concèntriques de radi cada vegada menor, de manera que van tancant l'espai a mesura que s'aproximen entre elles. Per aquesta raó se les anomena, també, voltes per aproximació o avançament de filades. S'utilitzen pedres planes que es coloquen amb un cert desnivell cap a l'exterior per tal d'escopir l'aigua de pluja. Aquestes pedres s'aparellen, normalment, sense treballar llevat d'aquelles que formen part dels llocs més delicats com la cantonada, el brancal o la llinda. El tancament de la coberta es resol, habitualment, amb una llosa grossa – que en el cas dels refugis permitia d'apartar-la per a facilitar l’eixida de fums o la ventilació- i pedruscall.

Nevera d'Alcalà. Detall del tancament de la cúpula. (des del interior)

És sabut que en alguns casos solen estar coronades per un mantell de lliris blaus, les arrels dels quals formen una xarxa que subjecta la terra damunt el preduscall alhora que absorbeix l'aigua de pluja.

Aljub del pi de Gandia. (Lleus)