El safareig.

Safareig de Santa Anna.

Per a aquesta entrada, he reproduit les linies que el Benissenc Bernat Capó escriu en els llibres del Costumari Valencià. Ningú millor que ell ens podria donar una definició d'aquesta construcció rural tan present als pobles de la Marina.

“El safareig, per si hi ha algú que no ho sap, és un receptacle de parets d’obra i de forma quasi sempre rectangular – un petit estany - que té moltes utilitats, entre les quals destaca rentar la roba. I d’això mateix parlarem ara. De safareigs, en tenim de casolans, que mai no poden faltar a la caseta de camp, sempre al costat del pou, i de públics, construïts pels municipis al costat d’una font i dels quals tenia cura el safaretger, la missió del qual era canviar-ne l’aigua adesiara perquè les dones pogueren anar a fer la safaretjada, després que a casa hagueren fet la bugada, que és l’operació de posar allò que es vol rentar en lleixiu.

Safareig casolà.

La major part dels safareigs tenien – encara se’n pot veure algun, en bon ús, que compleix la seua finalitat en alguns llogarets- una gran porxada per donar ombra a les dones. Avui en dia, amb excepcions, aquesta arquitectura s’ha enfondrat perquè les mestresses generalment ja no han d’eixir de casa per rentar [...] al safareig amb la feixuga càrrega del cabàs amb bugada,que unes portaven al cap, mitjançant una rodella de draps anomenada capçana, i d’altres al maluc.

Safareig i font d'Orxelles.

Els safareigs públics han significat per a les dones allò que les barberies han estat per als homes, és a dir, que al voltant de les pedres del safareig s’explicaven les notícies pobletanes, portant a col·lació tot allò que feia al cas, [...] fins al punt que al llarg dels anys, i atesa la força del costum, es creà la locució fer safareig, que designa el lloc o rogle on es parlen xafarderies i també s’emprà quan es vol referir a un conjunt de crits, al soroll.

Safareig del Pou d d'avall,

[...]

Avui, llevat d’uns pocs casos, els safareig públic ha desaparegut per manca d’activitat. És un record del passat. Perquè no s’oblide aquesta arrel nostra, alguns ajuntaments s’han dedicat a reconstruir-los i a conservar-los com a monuments d’un altre temps."

Safareig de Nússols.

Font: Costumari Valencià: coses de poble.

Edicions del Bullent, S.L.1992

Autor: Bernat Capó i Garcia.

La torre de guaita del Cap d'Or.

Torre del Cap d'Or. (s.XVI)

La torre de guaita del Cap d’Or es troba a Moraira. Podem accedir a ella seguint el carrer Port de l’Alcudia fins l'última casa de la urbanització on prompte vorem l’inici del sender local SL-CV 51.
Aquesta torre fou edificada pel mandat del Duc de Maqueda, virrei de València, l'any 1553 per tal de protegir el litoral de possibles incursions pirates.

Des de la torre, els soldats encarregats de la guaita estaven en contacte amb els de les torres de la Granadella i Ifach, de manera que podien passar ràpidament a les terres del interior l’avís d’un atac marítim.
Edificada sobre el punt més alt del Cap d'Or i quasi en el límit dels penya-segats, és de planta circular, amb un perímetre de 26 metres, i els murs en talús construïts amb maçoneria ordinària i esquerdejats amb morter. El mur està coronat per mènsules que, en la part de llevant, sustenten un matacà.

Detall del matacà i les mènsules.

La torre, d'11 metres d'altura és tota ella massissa fins més de la mitat, de manera que no puga accedir-se al seu interior des del nivell del sòl per no disposar de cap porta. Només hi havia una possibilitat d'entrar i era per mitjà d'una escala de corda que es despenjava des de l'interior. Esta part només consta d'una sala amb volta, sobre la qual estava la terrassa on es col·locaven els sentinelles per a vigilar l'horitzó. Per a pujar a esta terrassa des de la sala interior havia d'utilitzar-se una escala de fusta.

Al llarg de la història són molts els moments en què esta torre és protagonista de diversos episodis, com el que va ocórrer l'any 1667 quan va haver de defendre un vaixell napolità, el 'San José i Santa Clara', que va ser atacat per dos naus mores, havent-se de refugiar en este port on va naufragar la nau i van ser atesos tots els els seus tripulants per les autoritats de Teulada.
A 126 metres de la torre en direcció sud-est, hi ha un aljub de planta rectangular i volta interior que servia per a abastir d'aigua als soldats que s'encarregaven de la vigilància del litoral.

Aljub.

A més del servici de sentinella, esta talaia podia també fer ús de dos canons que defenien el port de Moraira, els quals van ser rescatats l'any 1980, al fer uns treballs de desenrunament en la platja del Port.

Font: Panell informatiu editat per l'ajuntament de Teulada.

El castell del Mascarat.

El Castell del Mascarat.

El Castell del Mascarat o Castellet de Calp es situa al turó del Mascarat, en la muntanya de Toix.
Es tracta de les restes d'una torre vigia edificada a la fi del XVI per a prevenir l'atac dels pirates berberiscs. Aquesta torre es va aixecar sobre el solar i amb els materials de l'antic Castell de Calp d’origen àrab construït entre els i XIII i XIV. D’aquest encara s'observen les restes de la base dels llenços de muralla i dos aljubs excavats en la roca.

Aljub quasi cobert per una figuera.

Situat a una altura de 256 m sobre el nivell del mar, controlava la badia de Calp i l'antic camí real que discorria per les goles del Mascarat.
Aquesta torre fou enderrocada per l’esquadra anglesa en la Guerra de Successió i avui sols queda en peu la base així com una de les seves parets de 4 metres de base per 4.5 m d'altura i 0’75 m d’ampla en la qual s'observen espitlleres.

Restes de la base dels llenços de la muralla.

El molí del Quisi

Vista general de la restauració del Molí del Quisi. (S.XV-XVI)

Durant l'edat mitjana es contruiren molins de roda horizontal, com aquest, en llocs on hi havia possibilitat de dispondre d'un curs d'aigua més o menys regular al llarg de l'any. En el cas del molí del Quisi, es disposava d'una bassa d'uns 1500 m3 que rebia les aigües del barranc de Paratella i d'algunes rambletes desviades de manera que s'alimentava, una volta plena, al cup de forma continua.

El cup, d'uns 11 m. de profunditat.

El funcionament del molí consistia en que l'aigua baixara a través del cup a pressió i anara a parar a la roda a través de la "segítia" o conducte xicotet de fusta que dirigia l'eixida de l'aigua cap a les pales de la roda. Aquestes rodes s'ubicaven per davall terra. Una vegada l'aigua havia passat per la roda era conduida per una embellonada que travessa la sala gran cap al barranc.

Segitia i lloc on s'ubicava una de les rodes.

Embellonada per on eixia l'aigua després de fer rodar les pales.

Els molins fariners foren molt importants per al desenvolupament de l'economia dels senyors feudals que tenien els drets exclusius de l'explotació. L'activitat d'aquest es va allargar fins ben entrat el segle XX quan en 1930 van ser desmantellades les moles per a dur-les al poble, al Molí de Miguel Ivars. A partir d'ací se li va donar un ús agrícola a la construcció.

Mola de pedra.

L'organització originària i bàsica del molí del Quisi estava formada per la bassa, el cup, la sala gran i la torre del molí. Posteriorment, com a conseqüència de les grans transformacions agrícoles de finals del segle XVIII, es van anar afegint a aquesta estructura noves dependències com ara el llar, el forn, corral i una cambra dalt de la sala gran del molí, modificant aleshores el primitiu accés a les cambres de la torre.

La sala de les moles, és un espai de base quadrada i poca amplitud, situat a la planta baixa de la torre del molí. Allotjava dues moles, la gronsa, el farinal i la resta de mecanismes. El moviment de rotació de la roda hidràulica es transmetia mitjançant un arbre de fusta i ferro a la mola superior que era la que corria mentre que la mola de baix era fixa.

Espai de comunicació entre la sala gran i sala de les moles.

La sala gran del molí es tracta d'una estructura de volta on s'enmagatzemava el blat i la farina i on es disposaven els atifells. La seua altura venia condicionada també per a permetre la comunicació de la cambra de les moles amb la resta de cambres de la torre la quals es feia per un buit amb una escala de gat.

La torre del molí del Quisi està parcialment excavada en la vessant del terreny i, a diferència d'altres molins d'aigua, té una estructura desenvolupada amb gruixuts murs de contenció que fan de contrafort. Aquesta estructura li confereix una gran resistència i estabilitat per a suportar l'espenta del talús de terres i les pressions de l'aigua del cup.

Vistes de la torre des d'on s'ubicava la bassa.

El sistema constructiu utilitzat al molí emprava una tècnica a basse de bòvedes que es recolzaven sobre sòlids murs de mamposteria ordinària de quatre pams de gruixa. Les voltes estan contruides amb pedres mampostes i abundant morter de calç que es sustentaven mitjançant un cimbrat de canyes. Aquesta forma de contrucció d'orige medieval també la podem trobar en l'estructura bovedada de la casa del Tros de les Calsides (Segles XVI - XVII)

Entrada a la planta superior de la torre.

Font: Aquesta informació està extreta de l'article de Antoni Banyuls i Pérez publicat en el llibre de Festes de Benissa de l'any 1993.

El Castellet de Castell de Castells.

Castellet de la Serrella s. XIII

El castellet del Castell de Castells o també conegut com el Castell de la Serrella s’alça a 1050 metres d’altitud sobre una posició rocosa de difícil accés anomenada Penya del Castellet. De d’aquest paratge es controla la unió de la Vall de Guadalest i la Vall de Castell de Castells.

Torre principal al capdamunt de la penya.

Tant el castell com la població, ambdós d’origen musulmà, van pertànyer a Al-Azraq fins que Jaume I els va reconquerir al 1254. Uns anys més tard, al 1290 va prendre posició del lloc Bernat de Sarrià, i posteriorment va passar a mans de l’Ordre de Calatrava constituïnt-se la Encomanda del Castell de Castells. El decret d’expulsió del 1609 va provocar en aquest lloc alçaments i revoltes fins que varen ser sufocades en la Batalla del Plà de Petracos. Fins eixe moment, els moriscos posseïen 170 cases en la localitat. La repoblació es va realitzar amb cristians mallorquins. El castell degué quedar abandonat molt prompte després de la Reconquesta.

Restes de la muralla.

Son escasses les restes que han quedat fins avui, entre elles els llenços de les muralles semi enderrocats i la part inferior d’algunes torres, destacant la major, que corona la muntanya. Tot i això encara es poden distingir dos recintes; un al capdamunt amb la torre principal i l’altre sobre la zona rocosa. Cal destacar la torre-aljub que, tal i com vegem en les fotografies, encara té la capacitat d’enmagatzemar aigua.

Vistes de la torre-aljub.

Inerior de l'aljub amb aigua.

L’estat del castell és ruïnós però roman sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 d’Abril del 1949 i la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

El Fort de Bèrnia.

Restes de bòvedes del Fort de Bèrnia. (1562 - 1612)

El Fort de Bèrnia es troba en la serralada del mateix nom, frontera natural que separa les dues marines. Si accedim a ell per la cara nord oest ho farem des de les cases de Bèrnia, un caseriu dins del terme municipal de Xalò, seguint el sender PR-V7.
El projecte de la contrucció del Fort de Bèrnia, per encàrrec del rei Felip II en 1562, és obra de l’italià Giovanni Battista Antonelli, el qual va dissenyar la construcció del pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa. Aquest ingenier va fer un informe exhaustiu de la serrada, assenyalant les fonts més properes, els camins i sendes d'accés, els punts estratègics per previndre possibles atacs així com les característiques dels pobladors de les rodalies de Bèrnia.

Secció horitzontal d'una bòveda.

La construcció de la fortalesa li corria molta pressa a Felip II i, tot i que tingueren alguns entrebancs, fou acabada en un temps rècord; van començar a meitat d'Abril i varen acabar el 27 d'Agost del mateix any.

Plànols del Fort de Bèrnia s.XVI. Conservats en l'Arxiu General de Simanques.

A grans trets, la seva estructura era la següent:

INTERIOR DE LA FORTALESA.
Era la zona més àmplia i estructurada de l’edifici. Ací era on vivien els soldats i on estaven totes les dependències: estables, cuina, menjador, dormitoris, capella, polvorí torre, etc.Aquestes instal·lacions permetien al Fort de Bèrnia una gran autonomia. En aquest espai vivien entre quaranta i cinquanta soldats. Hi havien també entre quinze i vint animals de càrrega necessaris per a l’aprovisionament que s’hi feia des dels pobles del voltant.

Vistes de les bòvedes interiors del castell.

Capella.

ENTRADA DE LA FORTALESA.
L’entrada era la part més dèbil de qualsevol fortificació, i per tant, havia de tenir una especial protecció. Aquesta presentava un sistema de doble porta. La primera d’elles estava en la part de la muralla exterior del Fort i dificultava l’entrada de l’enemic i era més fons del que ara es pot observar ja que en el pas del temps ha anat omplint-se de pedres i sorra. Era un fossat sec, sense aigua, que es creuava pel passadís. La segona porta era de fusta de doble fulla. Donava a l’interior de la fortificació i no estava alienada amb l’exterior, oferint així una major dificultat en cas de que l’enemic travessara la primera porta.

Paret de la fortalesa interna.

BASTIONS
Son elements molt característics de l’arquitectura militar. Eren una mena de torres que donaven un posició més avançada respecte a la resta de la fotalesa. La seua forma característica en rombe permetia la vigilància de tot el fossat, sense deixar cap angle mort. Aquests bastions estan fets de maçoneria. Bona part de les pedres, però, només cobrien el propi talús de pedra o de terra semblant un mur.

Base d'on es situaven els bastions

MURALLA I PASSEIG DE RONDA EXTERIOR.
La muralla exterior era el primer element defensiu i rodejava per complet la fortalesa. Estava feta de forma que poguera ser recorreguda per damunt, amb un mur un poc més alt a la part exterior que protegia al sentinella que feia la ronda exterior, deixant a la vista només el cap. La muralla, al igual que els bastions, es contruí aprofitant el relleu i fins i tot tallant la roca. Tot i això, sembla que la muralla era un punt dèbil considerable, ja que per l’acusat desnivell del terreny, a la part nord, la part alta de la muralla quedava aproximadament a nivell de terra i , per tant, l’accés des de l’exterior era molt fàcil. Aquest problema pogué haver influït en la seua ràpida demolició.

Fossat i part nord de la muralla, el punt dèbil del Fort.

L’objectiu de la fortalesa no era altre que el de dissuadir a la població morisca de possibles alçaments, així com la defensa i la vigilància de la costa per previdre els atacs berberiscos.
Al trobar-se massa allunyat de les bases logístiques i de les zones d’intervenció, aquest fort no va complir les expectatives per a les quals fou construït. Això , junt a la seva debilitat per la cara nord, va incidir en que es decretara el seu enderrocament al 1612. A més a més, així també evitaren que fora utilitzat com a bastió per quadrilles i bandolers, fenomen social en alça per aquells temps. De fet, es té constància que a l'any 1609 els sublevats de la rebel·lió morisca es varen atrinxerar en ell un any fins que, esgotats i desmoralitzats, varen preferir morir despenyats en els precipicis de la serra abans que rendir-se i ser expulsats.

Pel que fa a la cinquantena llarga de soldats i altre personal ocupat en el castell, sembla que el 12 d'abril de 1613 fou acomiadat. Aquells que no foren redistribuïts en altres places se'ls va anar jubilant o retirant successivament, concedint a cadascun la meitat del sou mensual que cobraven quan eren en actiu en les tasques del castell.

Ver mapa más grande
Forma que presenta el Fort des de les altures.

Avui en dia sols es conserven les runes sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret del 22 d’Abril de 1949, i la llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

Podreu trobar molta més informació en el llibre Papers del Fort de Bèrnia de Jaume Pastor Fluixà i Júlia Campón Gonzalvo. Editat per l'ajuntament de Callosa d'En Sarrià. 1986.

La Font de la Mata (Gata)

La Font de la Mata

Esta font es situa a recer de dos soques de mata centenàries (pistacea lentiscus) que es retorcen entre una paret calissa. Es pensa que aquest llentiscle és dels més vells del país, tot i que en varies ocasions ha estat en greu perill de desaparèixer a causa de les flames o la tala d’alguna de les seves rames. La importància d’aquest arbust és tal que ha donat nom a la Font.

Llentiscle (pistacea lentiscus)

El naixement s'alimenta d'una aportació d'aigua constant que ni tan sols en les sequeres més cruels mai no ha deixat de fluir. Per ací passa l'assagador de Gata a Dénia i , per tant, aquest fou un lloc per abeurar i sestejar el ramat. L'aigua d'aquesta font també servia per a regar. Un conducte subterrani la portava a la bassa que encara es conserva al bancal de baix i permetia rentar la roba i probablament banyar-se a l'estiu.

Conducte cap a la bassa del bancal de baix.

El brollador està protegit per una falsa volta de pedres carejades situades a nivell de superfície. Per accedir-hi cal baixar uns graons que descendeixen 2,30 metres fins al bassal d'aigua. De les parets manen filets d'aigua que convergeixen en el pou, el qual fa una fondària de 1,30 metres. La referència més antiga que trobem d'aquesta font és de Cavanilles, s.XVIII i 1735 a l'Amollonament del Marquesat, a Dènia però segurament el seu origen és musulmà.
Al voltant de la Font hi han unes pedres de dimensions considerables que possiblement hagen caigut per la força que les arrels de la mata fan sobre la roca on creix. També podem veure que algunes d’aquestes pedres fan ara de taula i seient per als que s’acosten a gaudir del paratge mentre que altres foren tallades i polides a mode de abeurador.

Abeuradors.

La Casa de la Font de la Mata, o de la familia dels Xaparrundos, ( meitat del s. XIX) correspon a una explotació de certa envergadura, centrada en la producció de pansa verge. Es a dir, pansa el.laborada sense el procés d'escalada i per aixó assecada al sòl. El conjunt està format per una gran casa amb diverses dependències que hores d'ara han perdut les cobertes de teula i està assolada en gran part. L'obra general dels edificis és la maçoneria comuna de blocs calcaris carejats i travats amb morter de calç. Al sud i a l'est de la casa, un conjunt de murets atalussats i disposats paral.lelament, correspondrien als secadors de pansa. També al sud, entre els murets damunt esmentats i la casa, es conserva un fornet per escaldar el raim.

Casa dels Xaparrundos.

Enfront la façana principal trobem un aljub bastant ben conservat i de dimensions considerables que fa pensar que era omplit de l'aigua que brollava de la Font.

Aljub.

Font: Revista “El Llaüt” núm 25.

La Torre de la Cremadella.

La Torre del Blanc de Morell o de la Cremadella.

La Torre de la Cremadella, també coneguda com la del Blanc de Morell és d’origen àrab (segles XI i XII) encara que la seva data de realització és incerta. Es troba en un medi rural, molt a prop del pas del desviament la N-332 al seu pas pel límit oest de Segaria. La seva posició permetia la protecció de la població dispersa de la zona.

La torre és una construcció prismàtica de planta rectangular de 6’30 x 7’50 metres i d’una alçada de quasi 10 metres. Està dividida en tres plantes. La planta baixa conforma dues sales cobertes amb volta de canó de rajola massissa comunicades entre si i l’accés és per el costat sud; la primitiva funció era la d’aljub. La primera planta està totalment modifica per l’ús actual de vivenda, essent també de recent construcció el seu accés, tot i que pareix que coincideix amb l’original. La segona planta és posterior, ja que hi ha una diferència de fàbriques. Té quatre finestres que corresponen amb cadascuna de les façanes. La coberta actual és de teula àrab a dos aigües encara que l’original era plana degut a que en l’interior de la segona planta es conserven mènsules que en el seu moment es varen fer servir per sostenir la coberta. La fábrica constructiva és de tapial. Els forats de la superfície quadrada en el primer pis i verticals son originaris de l’època de construcció.

La Torre al 2006 mentre es feia el desviament de la N-332.

Encara que quan passem per la autopista o per la general veiem molt a prop aquesta torre, vàrem estar a punt de perdre-la per sempre ja que el desviament de la N-332 tenia previst originalment passar per on es localitza.

La casa del Tros de les Calcides.

Torre del Tros de les Calcides

Al litoral de Benissa, a la partida Fanadix, trobem l’anomenada Casa del Tros de les Calcides. Aquesta edificació compta amb un corral quadrat emplaçat en la vessant del terreny i una torre de tres altures. El corral i la torre son originàries de la segona meitat del s. XVI i foren bastides per tal d’aprofitar per al ramat els abundats erms del litoral i, alhora, previndre les constants incursions argelines de l’època. Posteriorment, amb la creixent rompuda dels terrenys del voltant per al cultiu, s’edificà sobre el corral la vivenda de dos altures.

Vista lateral de la casa i la torre.

La Casa del Tros de les Calcides tot i estar declarada com a BIC (bé d’interés cultural) presenta un penós estat d’abandonament i roïna. Recentment ha estat adquirida per l’Ajuntament de Benissa i es contempla la possibilitat de que siga la futura escola taller del poble.

Vista general de la casa, torre i corral.

La Nevera de Baix d'Alcalà

Entrada a la nevera.

La Nevera de Baix de la Vall d'Alcalà es localitza a una altitud de 635 m sobre el nivell de la mar. Es tracta d'una planta circular de 9'5m de diàmetre excavada en la roca natural del terreny amb una bòveda hemiesférica, molt ben conservada, feta en manposteria i travada amb morter de calç.

Part superior amb cúpula hemiesférica.

La nevera té tres entrades a distintes altures. En un dels laterals s'obri un túnel que permet accedir a l'entrada inferior. L'altura del nivell de la porta es de 10 metres.

Entrada de baix, a 10 m. per baix la porta.

Els murs tenen un grossor de quasi un metre. La capacitat de neu que podia enmagatzemar era de 700 m3. Era un quantitat considerable si la comparem amb altres neveres de la resta de la Marina, encara que algunes més importants com la Cava Arquejada d'Agres o la Cava de Don Miguel en la Serra Mariola arribaven als 1900 i 1700 m3. respectivament.
La seva datació es de principis del s. XVIII, moment en que el comerç de la neu tenia el seu màxim esplendor.

Entrada per dalt.

El procediment que es seguia per a la fabricació del gel era el següent:

1. A la tardor es netejàven els voltants de la nevera i amb cabçassos arreplegaven la neu de les primeres nevades que abocaven al interior per una de les finestres.

2. Des de dins, els operaris la escampaven alhora que la xafaven amb els peus i amb masses per endurir-la.

3. Després d'una certa quantitat de neu, ficaven una capa de palla per separar la producció en capes i repetien de nou el proces d'omplit.

4. Una volta plena, es tancaven les portes de la nevera per conservar la gelor fins el moment de la extracció.

5. L'extracció es feia tallant la neu en blocs i els tranportaven per la nit a lloms de les cavalleries fins al port de Denia.

Dibuix del proces d'enmagatzenatge.

El comerç del gel va entrar en desús a la segona dècada del s. XX amb la invenció dels frigorífcs, tot i que durant el periode de la guerra civil i postguerra algunes van rependre tímidament la seva producció.