Ermita del Pla de Petracos

Eremita del Pla de Petracos

Aquesta ermita de planta quadrangular i porta en arc de mig punt es troba al Pla de Petracos. Concretament molt a prop de la venta de Corella, a l’encreuament amb la carretera que va a la Vall d’Ebo. Davant l'era de la venta creixen unes boniques i centenàries carrasques.
Sembla que l’ermita fou construïda per tal que els habitants de Petracos no hagueren de desplaçar-se al poble per a assistir als servicis religiosos de l’època. Però sabem que els motius de la seua construcció mai varen arribar a la seua finalitat.

Detall de la façana.

Hi ha molt poques dades (cap ?) sobre l’època concreta en la que fou construïda tot i que pel seu estil es veu que és romànic. El que sí es sap és que cap a l’any 1870 el sacerdot de Castells decidí recollir fons per tal d’acabar-la però aquestos varen ser robats. Després d'aquesta desil•lusió el sacerdot no sols va deixar de banda el projecte sinó també el poble.
Ara, l’ermita en runes, ha perdut la coberta (o tal volta mai fou construïda) i al seu interior creixen figueres i plantes reptadores. A la façana creixen paret amunt dos ceps que semblen desafiar les lleis de la gravetat. La porta està parcialment tapiada amb pedres i, pel finestrò que varen fer, sembla que l'ermita fou aprofitada com a casup o corral.

Porta tapiada.

Per a mi fou una sorpresa trobar-me-la al bell mig d'un bancal com si fos producte del conrreu de l'amo del terreny però, si voleu anar a veure-la podeu aprofitar el primer cap de setmana de setembre. Fan una festa que consta d’un soparet i revetlla, el dissabte, i el diumenge ix la romeria de la Verge des de Castells fins Petracos. Es celebra una missa i tot seguit, com mana la tradició es menja paella a les casetes o baix de les carrasques d'enfront la venta.

L'aljub

Aljub de les Cases de Berdiola. Bérnia.

Aljub: paraula que ve de l’àrab (al-yubb) que ve a voler dir cisterna per emmagatzemar aigua. La seva raó de ser és la necessitat d’auto bastiment d’aigua durant tot l’any en llocs on la geografia dificulta la seva canalització.
Són molts els aljubs que encara es conserven en el nostre terme ja que a principis del segle XX, quasi la meitat de la població benissenca vivia fora del nucli urbà.

Aljub en Senija.

Parts:
La coberta de la capella: Part superior de la capella. Sòl estar feta amb teules, tot i que algunes es resolen amb la tècnica de la volta cònica.
La capella: És la part visible de l’aljub que normalment trobarem tancada amb una porta de fusta amb forats menuts per aconseguir la ventilació del dipòsit.

Aljub en Pinos. Benissa

La corona: És la part alta de la capella on es situa la fusta (normalment de ametler) a la que s’enganxa el clau que suporta la corriola. Corriola, corda i poal conformen el senzill mecanisme d’extracció de l'aigua.

La gola: També anomenat coll, connecta la capella amb la part més ampla del dipòsit.
La bassa: Espai on, per decantació, les partícules arenoses arrossegades romanen en el sol, mentre que l’aigua neta de pluja que s’arreplega és canalitzada a l’aljub i filtrada per una argelaga seca, impedint el pas de fulles i xicotetes branques a l’interior.


El procés de construcció d’un aljub varia segons el tipus de sou on s’ha de fer així com els mitjans i l’experiència dels operaris però tots comencen en la elecció del lloc.
Antigament l’excavació es realitzava amb pic i pala i apuntalant les terres a mesura que s’aprofunditzava (a). La terra sobrant s’extreia amb una corriola. Una vegada fet el clot se li donava forma interior mitjançant la realització de la fàbrica de maçoneria de baix cap a dalt. (b) Al mateix temps omplien l’exterior del clot per compensar les càrregues dels murs de la construcció (c). L’acabat del interior del aljub era un lluït amb morter hidràulic de cals i arena i rebossat alhora amb pasta de cals. L’últim pas era fer la capella (d).

Procés de construcció i materials.

Molts dels aljubs que avuí en dia encara queden en peu han anat deteriorant-se paral·lelament a les cases que abastien d’aigua fresca. Alguns han perdut la coberta o simplement s’han secat i a l’interior sols queden pedres i fang.

Altres, han resistit el pas dels anys i encara segueixen acomplint la seva misió. És curiós observar que tota caseta antiga té la seva era, el seu aljub i allunyà d'aquest, per a que les arrels no el deterioren, la seva figuera.

Aljub en Benirrama.

Abeurador picat en la pedra, vora a l'aljub.

Font: Joan Pastor i Crespo. Publicació al llibre de festes de Benissa 1996

La Torre del Gerro.

La Torre del Gerro. Les Rotes, Xàbia.

La torre del Gerro es troba al sud del municipi de Dénia, fitant amb Xàbia, cap al final de la carretera de les Rotes. Es tracta d'una torre amb una posició privilegiada, des de la que es pot controlar pràctiament tot el trànsit marítim del Golf de València. L'accès a aquest paratge s'ha de fer caminant, tot i que és possible acostar-s'hi en cotxe fins a uns 300m per una pista empolada que atravessa l'urbanització on es troba.

La Torre des del camí d'accés.

La torre, d'estil renaixentista i construida probablement al segle XVII, és una de les edificacions més singualars de la costa. Consta d'un cos troncocònic dividit en dos parts. Les dues entrades de la torre estan bastant elevades del nivell de terra (uns 2m) i al capdamunt de cadascuna hi ha un matacà de pedra tosca. Segurament s'accedia a la fortificació fent ús d'una escala que en qualsevol moment es podia retirar per evitar l'asedi. Una vegada dins es pot pujar a les plantes superiors , ajudats per una corda però amb dificultat, a través d'un estret forat. En la part que dona a la costa vegem l'escut d'armes de Carles V.

El seu nom, gerro, li ve per la forma de gerra o pitxer que té. La seva funció era la vigilància de la costa per anticipar possibles atacts berberiscs de l'època.

El Batedor.

Casa al carrer Sant Joan. Benissa.

Passejant pel poble, càmera en mà, he anat fixant-me en la quantitat de cases que encara conserven un element comú en aquelles que són més antigues; el batedor de pedra viva.
El batedor és l'element de les cases que delimita la vorera amb l'entrada de la vivenda. Normalment solien estar elevats pam i mig del terra però aquells que eren lloc de pas dels carruatges a penes feien uns centímetres d'alçària.

Batedor al carrer Desamparats.

Aquesta paraula –batedor- és un dels mots més característics del parlar de Benissa, encara que també és propi de Calp, Senija, Teulada i Poble nou. A la resta de la Marina trobem els geosinònims portal (et) i banquet. I, com a curiositat lingüística, cal afegir que aquest mot és emprat també al poble de Caspe (Aragò) amb el mateix significat que ací...
La majoria de portalades de les cases del Carrer Sant Domènech, Carrer la Puríssima i també les més velles del l’Avinguda País Valencià de Benissa, tenen el batedor de pedra viva. Afortunadament, aquest ha anat conservant-se tot i haver-se fet canvis en l’empissat de les vivendes.

Portalada a l'Avinguda País Valencià.

Moltes de les portes de les entrades a la cases són altes i amples i, tant en el batedor com al interior de la vivenda, solien tindre uns carrils de pedra viva ben definits que donaven pas a les rodes del carro fins a la quadra. Avui en dia son molt poques (n’he contat cinc tot i que que segur que hi alguna més ) les que encara conserven, al batedor, els carrils que es feien en la pedra per a facilitar la entrada del carro.

Batedor, cantorneres i carrils.

Detall dels carrils i les cantoneres en pedra viva.

En alguns casos observem que s' han tapat les marques dels carrils amb formigó. Segurament degut al desús en el que han caigut i també per evitar l’entrada de rosegadors a l’habitatge.

Carrils tapats amb formigó.

Altre element comú a totes aquelles cases que albergaven els carruatges eren les cantoneres, també de pedra viva, que es disposaven a cadascun dels extrems del batedor. Tant aquestes cantoneres com les que posaven en els carrers més transitats tenien la finalitat d’evitar que els carros, en girar, toparen en les parets de les cases.

Casa-solar dels Ivars del Povil i Torres Ordunya. (S. XVI-XVIII)

Detall de les cantoneres.

Catonera al carrer; a la plaça.

Pedra cantonera al carrer Sant Joan.

El batedor: paraula Benissera que no s’ha de perdre; element arquitectònic que hem de conservar.

Casa en construcció que ha mantés el batedor.

Riurau o naia ?

Caseta amb naia. Canor.

Sovint solem confondre la naia amb el riurau o simplement emprem la paraula riurau per a referir-nos a qualsevol de les dues construccions. Però són dos elements diferents.
El riuraus, sobretot els de major nombre d'ulls, solen disposar-se separats de la vivenda, al sequer, tot i que els trobarem en major proporció adosats lateralment a la vienda. En qualsevol dels casos, la seva orientació sempre serò cap al sud.

Naia en primer pla i riurau al fons.

La naia: lloc d'esbargiment.

Pero si hi ha un element que diferencia clarament el riurau de la naia son els seus acabats i l'us que se li dona a aquest element arquitectònic.
En el riurau tenim el sostre de canya sense pelar i a l'aire; el sòl, generalment, de terra; les parets amb la pedra a l'aire o mig lluïda, arreu. Encara que a la Marina hi han riuraus amb molt bons acabats hi ha que dir que, per norma general, no importa tant l'estètica de la construcció com és en el cas de les naies.

Sostre de canya del riurau.

En la naia, en canvi, trobarem sempre que el sostre s'ha lluït per a tapar les canyes, el terra sol estar empedrat o empisat amb taulells, rajoles, etc; i les parets lluïdes i emblanquinades.

Empisat de la naia. (Caseta de Pinos)

Detall dels taulell de fang.

En quant a l'us que se li dona al riurau cal dir que originalment fou per guarir la pansa de les rosades i el mal oratge durant el proces d'assecat. Com que aquestes tasques de camp ja quasi s'han abandonat per complet, avuí els vells riuraus acompleixen la funció de cobert on deixar els trastos.

Riu rau amb la pedra lluïda i sol empedrat. (Calp)

Riurau adosat a la vivenda (Calp)

En els xalets de les modernes urbanitzacions s'ha reproduït el model de naia de la casa de camp tradicional, i incorpora els mateixos tres usos que s'han destacat anteriorment: protecció, ornat i esbargiment.

La volta cònica: sense trampa ni cartó.

Refugi del Tio Frare. (Finestrat)

Aquest tipus de cubrició és poc comú en els refugis que podem trobar a la Marina, tot i que la vorem en alguns casos aïllats. Aquesta tècnica és més fácil trobar-la en alguns pous i neveres, com és el cas de la Nevera de Dalt d’Alcalà.

Cúpula vista des de l'exterior. La nevera d'Alcalà.

S'utilitza tant en construccions de planta circular com de planta quadrangular. D'origen arcaic, aquest tipus estructural presenta grans avantatges com l'absència d'empentes laterals, la desaparició de flexions, la construcció sense motlles i la possibilitat d'obertura per la part de dalt sense alterar l'estat tensional.

Part trasera del refigi del Tio Frare.

Sembla impossible, però tota aquesta quantitat de pedres estan soltes, sense cap argamassa que les unisca. El secret està en la superposició de filades concèntriques de radi cada vegada menor, de manera que van tancant l'espai a mesura que s'aproximen entre elles. Per aquesta raó se les anomena, també, voltes per aproximació o avançament de filades. S'utilitzen pedres planes que es coloquen amb un cert desnivell cap a l'exterior per tal d'escopir l'aigua de pluja. Aquestes pedres s'aparellen, normalment, sense treballar llevat d'aquelles que formen part dels llocs més delicats com la cantonada, el brancal o la llinda. El tancament de la coberta es resol, habitualment, amb una llosa grossa – que en el cas dels refugis permitia d'apartar-la per a facilitar l’eixida de fums o la ventilació- i pedruscall.

Nevera d'Alcalà. Detall del tancament de la cúpula. (des del interior)

És sabut que en alguns casos solen estar coronades per un mantell de lliris blaus, les arrels dels quals formen una xarxa que subjecta la terra damunt el preduscall alhora que absorbeix l'aigua de pluja.

Aljub del pi de Gandia. (Lleus)

El despoblat de l'Atzuvieta ( Vall d'Alcalà )

Despoblat de l'Atzuvieta. (Segle XIII ?)

La primera referència documental existent del despoblat de l’Atzuvieta data de 1356, tot i que alguns materials arqueològics indiquen una cronologia inicial anterior a la conquesta de Jaume I.
Just abans de l’expulsió dels moriscos el 1609, hi vivien 17 famílies. Posteriorment fou ocupada per repobladors al llarg de tot el segle XVII. S’abandonà definitivament al principis del segle XVIII, encara que els seus habitatges han estat reutilitzats com a corrals de ramat fins èpoques molt recents. El gran interés de l’Atzuvieta resideix en l’excel·lent grau de conservació amb que ha mantingut fosilitzades les fàbriques i morfologies d’època mudèjar i morisca.

Un dels últims corrals abandonats.

Les cases tenen una estructura senzilla, són de planta quadrangular, amb una habitació paral·lela a la façana i un pati que ocupa gran part de l’edifici. A vegades es construeix altre habitacle al fons del pati o es recolza formant una “L” en un dels costats. Els escassos departaments servien per a dormir, com a taller, magatzem, cuina, etc. Les tècniques constructives més antigues es basen en les tàpies fetes amb terra, pedres i morter de calç, pastades, premsades dins d’un encofrat de fusta i assecades a l’aire. Tot això sobre una base de roca per evitar la cimentació de les construccions.

Dependències paral·leles a la façana.

És curiós que els ulls de les portes s'assemblen molt als nostres riuraus, fet que ha donat lloc a llargs debats sobre l'orige de la paraula i la funcionalitat de la construcció.

Accés als habitacles.

El despoblat de l'Atzuvieta està considerat com el més interessant i millor conservat de tot elPaís Valencià segons l'historiador Josep Torró. Aquest autor pensa que probablement la gent que hi vivia ací es dedicàva exclusìvament a la ramadereia ja que l'aigua es troba bastant lluny d'ací, per tant, la idea de que cultivaren els camps dels voltants del l'assentament pot quedar descartada.

Pont de l'Atzuvieta

Podeu trobar una informació més completa i detallada consultant aquesta bibliografia.

- El despoblat de l'Atzuvieta (La Vall d'Alcalà). Introducció als anàlisis tipomorfològics al País Valencià.
Autor: José Ivars Pérez.
Localització: Sharq Al-Andalus: Estudios mudéjares y moriscos. ISSN 0213-3482, Nº 2, 1985 , pags. 101-114 (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)
- L'Atzuvieta (La Vall d'Alcalà). Eapai Obert: Revista d'assaig i investigació (Comarques centrals valencianes). Any 1995. nº2. Pàg. 29-32
Autor: Josep Torró i Abad.

El castell de Forna.

Castell de Forna. S. XIII

El castell àrab-templari de Forna, declarat Bé d'Interés Cultural, està dins del terme municipal de l'Atzúvia, dalt del nucli de Forna (a la Marina Alta). Es va construir al segle XIII a partir de les restes de la torre del Norest que servia per a la vigilància del pas cap a la comarca de la Safor. Posteriorment ha estat reformat al XV i al XVI sent propietat de la familia Cruïlles. Actualment és una de les fortificacions medievals millor conservades al País Valencià.

Torre i finestra.

Tot i ser un castell, té unes característiques més de palau que d'una fortificació. De planta més o menys quadrada, té dues altures amb pati central (amb una aljub al centre) i una torre a cada cantó. Tot el conjunt està construit mitjançant la tècnica islàmica del tapial, sobre mamposteria i amb obertures remarcades en rajola. La entrada al castell compta amb un arc de mig punt fet, també, en rajola.

Porta d'entrada

Les poques obertures a l'exterior que té, tractant-se d'un edifici militar, són en forma d'arc apuntat. El pati central serveix de distribuidor de les estances, a la primera planta les cavallerisses, la cuina, el menjador i una gran sala amb grans finestres que donen al pati, a la planta superior hi són les habitacions.

Vista del pati central des de l'entrada.

Escala d'accés a les dependències superiors.

Les torres són semiindepentents arquitectònicament. A la torre del nord-est, més gran que la resta, hi ha una sala coberta amb volta de creueria. A la torre nord hi destaquen unes pintures murals conservades al nivell inferior. Es tracta d'una escena renaixentista de vaixells amb una serp de mar, en la que apareixen guerrers armats i motius amb forma d'animal.

Motius renaixentistes.

Font. Ajuntament de l'Atzúvia.