El molí del Quisi

Vista general de la restauració del Molí del Quisi. (S.XV-XVI)

Durant l'edat mitjana es contruiren molins de roda horizontal, com aquest, en llocs on hi havia possibilitat de dispondre d'un curs d'aigua més o menys regular al llarg de l'any. En el cas del molí del Quisi, es disposava d'una bassa d'uns 1500 m3 que rebia les aigües del barranc de Paratella i d'algunes rambletes desviades de manera que s'alimentava, una volta plena, al cup de forma continua.

El cup, d'uns 11 m. de profunditat.

El funcionament del molí consistia en que l'aigua baixara a través del cup a pressió i anara a parar a la roda a través de la "segítia" o conducte xicotet de fusta que dirigia l'eixida de l'aigua cap a les pales de la roda. Aquestes rodes s'ubicaven per davall terra. Una vegada l'aigua havia passat per la roda era conduida per una embellonada que travessa la sala gran cap al barranc.

Segitia i lloc on s'ubicava una de les rodes.

Embellonada per on eixia l'aigua després de fer rodar les pales.

Els molins fariners foren molt importants per al desenvolupament de l'economia dels senyors feudals que tenien els drets exclusius de l'explotació. L'activitat d'aquest es va allargar fins ben entrat el segle XX quan en 1930 van ser desmantellades les moles per a dur-les al poble, al Molí de Miguel Ivars. A partir d'ací se li va donar un ús agrícola a la construcció.

Mola de pedra.

L'organització originària i bàsica del molí del Quisi estava formada per la bassa, el cup, la sala gran i la torre del molí. Posteriorment, com a conseqüència de les grans transformacions agrícoles de finals del segle XVIII, es van anar afegint a aquesta estructura noves dependències com ara el llar, el forn, corral i una cambra dalt de la sala gran del molí, modificant aleshores el primitiu accés a les cambres de la torre.

La sala de les moles, és un espai de base quadrada i poca amplitud, situat a la planta baixa de la torre del molí. Allotjava dues moles, la gronsa, el farinal i la resta de mecanismes. El moviment de rotació de la roda hidràulica es transmetia mitjançant un arbre de fusta i ferro a la mola superior que era la que corria mentre que la mola de baix era fixa.

Espai de comunicació entre la sala gran i sala de les moles.

La sala gran del molí es tracta d'una estructura de volta on s'enmagatzemava el blat i la farina i on es disposaven els atifells. La seua altura venia condicionada també per a permetre la comunicació de la cambra de les moles amb la resta de cambres de la torre la quals es feia per un buit amb una escala de gat.

La torre del molí del Quisi està parcialment excavada en la vessant del terreny i, a diferència d'altres molins d'aigua, té una estructura desenvolupada amb gruixuts murs de contenció que fan de contrafort. Aquesta estructura li confereix una gran resistència i estabilitat per a suportar l'espenta del talús de terres i les pressions de l'aigua del cup.

Vistes de la torre des d'on s'ubicava la bassa.

El sistema constructiu utilitzat al molí emprava una tècnica a basse de bòvedes que es recolzaven sobre sòlids murs de mamposteria ordinària de quatre pams de gruixa. Les voltes estan contruides amb pedres mampostes i abundant morter de calç que es sustentaven mitjançant un cimbrat de canyes. Aquesta forma de contrucció d'orige medieval també la podem trobar en l'estructura bovedada de la casa del Tros de les Calsides (Segles XVI - XVII)

Entrada a la planta superior de la torre.

Font: Aquesta informació està extreta de l'article de Antoni Banyuls i Pérez publicat en el llibre de Festes de Benissa de l'any 1993.

El Castellet de Castell de Castells.

Castellet de la Serrella s. XIII

El castellet del Castell de Castells o també conegut com el Castell de la Serrella s’alça a 1050 metres d’altitud sobre una posició rocosa de difícil accés anomenada Penya del Castellet. De d’aquest paratge es controla la unió de la Vall de Guadalest i la Vall de Castell de Castells.

Torre principal al capdamunt de la penya.

Tant el castell com la població, ambdós d’origen musulmà, van pertànyer a Al-Azraq fins que Jaume I els va reconquerir al 1254. Uns anys més tard, al 1290 va prendre posició del lloc Bernat de Sarrià, i posteriorment va passar a mans de l’Ordre de Calatrava constituïnt-se la Encomanda del Castell de Castells. El decret d’expulsió del 1609 va provocar en aquest lloc alçaments i revoltes fins que , varen ser sufocades en la Batalla del Plà de Petracos. Fins eixe moment, els moriscos posseïen 170 cases en la localitat. La repoblació es va realitzar amb cristians mallorquins. El castells degué quedar abandonat molt prompte després de la Reconquesta.

Restes de la muralla.

Son escasses les restes que han quedat fins avui, entre elles els llenços de les muralles semi enderrocats i la part inferior d’algunes torres, destacant la major, que corona la muntanya. Tot i això encara es poden distingir dos recintes; un al capdamunt amb la torre principal i l’altre sobre la zona rocosa. Cal destacar la torre-aljub que, tal i com vegem en les fotografies, encara té la capacitat d’enmagatzemar aigua.

Vistes de la torre-aljub.

Inerior de l'aljub amb aigua.

L’estat del castell és ruïnós però roman sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 d’Abril del 1949 i la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

El Fort de Bèrnia.

Restes de bòvedes del Fort de Bèrnia. (1562 - 1612)

El Fort de Bèrnia es troba en la serralada del mateix nom, frontera natural que separa les dues marines. Si accedim a ell per la cara nord oest ho farem des de les cases de Bèrnia, un caseriu dins del terme municipal de Xalò, seguint el sender PR-V7.
El projecte de la contrucció del Fort de Bèrnia, per encàrrec del rei Felip II en 1562, és obra de l’italià Giovanni Battista Antonelli, el qual va dissenyar la construcció del pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa. Aquest ingenier va fer un informe exhaustiu de la serrada, assenyalant les fonts més properes, els camins i sendes d'accés, els punts estratègics per previndre possibles atacs així com les característiques dels pobladors de les rodalies de Bèrnia.

Secció horitzontal d'una bòveda.

La construcció de la fortalesa li corria molta pressa a Felip II i, tot i que tingueren alguns entrebancs, fou acabada en un temps rècord; van començar a meitat d'Abril i varen acabar el 27 d'Agost del mateix any.

Plànols del Fort de Bèrnia s.XVI. Conservats en l'Arxiu General de Simanques.

A grans trets, la seva estructura era la següent:

INTERIOR DE LA FORTALESA.
Era la zona més àmplia i estructurada de l’edifici. Ací era on vivien els soldats i on estaven totes les dependències: estables, cuina, menjador, dormitoris, capella, polvorí torre, etc.Aquestes instal·lacions permetien al Fort de Bèrnia una gran autonomia. En aquest espai vivien entre quaranta i cinquanta soldats. Hi havien també entre quinze i vint animals de càrrega necessaris per a l’aprovisionament que s’hi feia des dels pobles del voltant.

Vistes de les bòvedes interiors del castell.

Capella.

ENTRADA DE LA FORTALESA.
L’entrada era la part més dèbil de qualsevol fortificació, i per tant, havia de tenir una especial protecció. Aquesta presentava un sistema de doble porta. La primera d’elles estava en la part de la muralla exterior del Fort i dificultava l’entrada de l’enemic i era més fons del que ara es pot observar ja que en el pas del temps ha anat omplint-se de pedres i sorra. Era un fossat sec, sense aigua, que es creuava pel passadís. La segona porta era de fusta de doble fulla. Donava a l’interior de la fortificació i no estava alienada amb l’exterior, oferint així una major dificultat en cas de que l’enemic travessara la primera porta.

Paret de la fortalesa interna.

BASTIONS
Son elements molt característics de l’arquitectura militar. Eren una mena de torres que donaven un posició més avançada respecte a la resta de la fotalesa. La seua forma característica en rombe permetia la vigilància de tot el fossat, sense deixar cap angle mort. Aquests bastions estan fets de maçoneria. Bona part de les pedres, però, només cobrien el propi talús de pedra o de terra semblant un mur.

Base d'on es situaven els bastions

MURALLA I PASSEIG DE RONDA EXTERIOR.
La muralla exterior era el primer element defensiu i rodejava per complet la fortalesa. Estava feta de forma que poguera ser recorreguda per damunt, amb un mur un poc més alt a la part exterior que protegia al sentinella que feia la ronda exterior, deixant a la vista només el cap. La muralla, al igual que els bastions, es contruí aprofitant el relleu i fins i tot tallant la roca. Tot i això, sembla que la muralla era un punt dèbil considerable, ja que per l’acusat desnivell del terreny, a la part nord, la part alta de la muralla quedava aproximadament a nivell de terra i , per tant, l’accés des de l’exterior era molt fàcil. Aquest problema pogué haver influït en la seua ràpida demolició.

Fossat i part nord de la muralla, el punt dèbil del Fort.

L’objectiu de la fortalesa no era altre que el de dissuadir a la població morisca de possibles alçaments, així com la defensa i la vigilància de la costa per previdre els atacs berberiscos.
Al trobar-se massa allunyat de les bases logístiques i de les zones d’intervenció, aquest fort no va complir les expectatives per a les quals fou construït. Això , junt a la seva debilitat per la cara nord, va incidir en que es decretara el seu enderrocament al 1612. A més a més, així també evitaren que fora utilitzat com a bastió per quadrilles i bandolers, fenomen social en alça per aquells temps. De fet, es té constància que a l'any 1609 els sublevats de la rebel·lió morisca es varen atrinxerar en ell un any fins que, esgotats i desmoralitzats, varen preferir morir despenyats en els precipicis de la serra abans que rendir-se i ser expulsats.

Pel que fa a la cinquantena llarga de soldats i altre personal ocupat en el castell, sembla que el 12 d'abril de 1613 fou acomiadat. Aquells que no foren redistribuïts en altres places se'ls va anar jubilant o retirant successivament, concedint a cadascun la meitat del sou mensual que cobraven quan eren en actiu en les tasques del castell.

Ver mapa más grande
Forma que presenta el Fort des de les altures.

Avui en dia sols es conserven les runes sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret del 22 d’Abril de 1949, i la llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

Podreu trobar molta més informació en el llibre Papers del Fort de Bèrnia de Jaume Pastor Fluixà i Júlia Campón Gonzalvo. Editat per l'ajuntament de Callosa d'En Sarrià. 1986.

La Font de la Mata (Gata)

La Font de la Mata

Esta font es situa a recer de dos soques de mata centenàries (pistacea lentiscus) que es retorcen entre una paret calissa. Es pensa que aquest llentiscle és dels més vells del país, tot i que en varies ocasions ha estat en greu perill de desaparèixer a causa de les flames o la tala d’alguna de les seves rames. La importància d’aquest arbust és tal que ha donat nom a la Font.

Llentiscle (pistacea lentiscus)

El naixement s'alimenta d'una aportació d'aigua constant que ni tan sols en les sequeres més cruels mai no ha deixat de fluir. Per ací passa l'assagador de Gata a Dénia i , per tant, aquest fou un lloc per abeurar i sestejar el ramat. L'aigua d'aquesta font també servia per a regar. Un conducte subterrani la portava a la bassa que encara es conserva al bancal de baix i permetia rentar la roba i probablament banyar-se a l'estiu.

Conducte cap a la bassa del bancal de baix.

El brollador està protegit per una falsa volta de pedres carejades situades a nivell de superfície. Per accedir-hi cal baixar uns graons que descendeixen 2,30 metres fins al bassal d'aigua. De les parets manen filets d'aigua que convergeixen en el pou, el qual fa una fondària de 1,30 metres. La referència més antiga que trobem d'aquesta font és de Cavanilles, s.XVIII i 1735 a l'Amollonament del Marquesat, a Dènia però segurament el seu origen és musulmà.
Al voltant de la Font hi han unes pedres de dimensions considerables que possiblement hagen caigut per la força que les arrels de la mata fan sobre la roca on creix. També podem veure que algunes d’aquestes pedres fan ara de taula i seient per als que s’acosten a gaudir del paratge mentre que altres foren tallades i polides a mode de abeurador.

Abeuradors.

La Casa de la Font de la Mata, o de la familia dels Xaparrundos, ( meitat del s. XIX) correspon a una explotació de certa envergadura, centrada en la producció de pansa verge. Es a dir, pansa el.laborada sense el procés d'escalada i per aixó assecada al sòl. El conjunt està format per una gran casa amb diverses dependències que hores d'ara han perdut les cobertes de teula i està assolada en gran part. L'obra general dels edificis és la maçoneria comuna de blocs calcaris carejats i travats amb morter de calç. Al sud i a l'est de la casa, un conjunt de murets atalussats i disposats paral.lelament, correspondrien als secadors de pansa. També al sud, entre els murets damunt esmentats i la casa, es conserva un fornet per escaldar el raim.

Casa dels Xaparrundos.

Enfront la façana principal trobem un aljub bastant ben conservat i de dimensions considerables que fa pensar que era omplit de l'aigua que brollava de la Font.

Aljub.

Font: Revista “El Llaüt” núm 25.

La Torre de la Cremadella.

La Torre del Blanc de Morell o de la Cremadella.

La Torre de la Cremadella, també coneguda com la del Blanc de Morell és d’origen àrab (segles XI i XII) encara que la seva data de realització és incerta. Es troba en un medi rural, molt a prop del pas del desviament la N-332 al seu pas pel límit oest de Segaria. La seva posició permetia la protecció de la població dispersa de la zona.

La torre és una construcció prismàtica de planta rectangular de 6’30 x 7’50 metres i d’una alçada de quasi 10 metres. Està dividida en tres plantes. La planta baixa conforma dues sales cobertes amb volta de canó de rajola massissa comunicades entre si i l’accés és per el costat sud; la primitiva funció era la d’aljub. La primera planta està totalment modifica per l’ús actual de vivenda, essent també de recent construcció el seu accés, tot i que pareix que coincideix amb l’original. La segona planta és posterior, ja que hi ha una diferència de fàbriques. Té quatre finestres que corresponen amb cadascuna de les façanes. La coberta actual és de teula àrab a dos aigües encara que l’original era plana degut a que en l’interior de la segona planta es conserven mènsules que en el seu moment es varen fer servir per sostenir la coberta. La fábrica constructiva és de tapial. Els forats de la superfície quadrada en el primer pis i verticals son originaris de l’època de construcció.

La Torre al 2006 metre es feia el desviament de la N-332.

Encara que quan passem per la autopista o per la general veiem molt a prop aquesta torre, vàrem estar a punt de perdre-la per sempre ja que el desviament de la N-332 tenia previst originalment passar per on es localitza.

La casa del Tros de les Calcides.

Torre del Tros de les Calcides

Al litoral de Benissa, a la partida Fanadix, trobem l’anomenada Casa del Tros de les Calcides. Aquesta edificació compta amb un corral quadrat emplaçat en la vessant del terreny i una torre de tres altures. El corral i la torre son originàries de la segona meitat del s. XVI i foren bastides per tal d’aprofitar per al ramat els abundats erms del litoral i, alhora, previndre les constants incursions argelines de l’època. Posteriorment, amb la creixent rompuda dels terrenys del voltant per al cultiu, s’edificà sobre el corral la vivenda de dos altures.

Vista lateral de la casa i la torre.

La Casa del Tros de les Calcides tot i estar declarada com a BIC (bé d’interés cultural) presenta un penós estat d’abandonament i roïna. Recentment ha estat adquirida per l’Ajuntament de Benissa i es contempla la possibilitat de que siga la futura escola taller del poble.

Vista general de la casa, torre i corral.

La Nevera de Baix d'Alcalà

Entrada a la nevera.

La Nevera de Baix de la Vall d'Alcalà es localitza a una altitud de 635 m sobre el nivell de la mar. Es tracta d'una planta circular de 9'5m de diàmetre excavada en la roca natural del terreny amb una bòveda hemiesférica, molt ben conservada, feta en manposteria i travada amb morter de calç.

Part superior amb cúpula hemiesférica.

La nevera té tres entrades a distintes altures. En un dels laterals s'obri un túnel que permet accedir a l'entrada inferior. L'altura del nivell de la porta es de 10 metres.

Entrada de baix, a 10 m. per baix la porta.

Els murs tenen un grossor de quasi un metre. La capacitat de neu que podia enmagatzemar era de 700 m3. Era un quantitat considerable si la comparem amb altres neveres de la resta de la Marina, encara que algunes més importants com la Cava Arquejada d'Agres o la Cava de Don Miguel en la Serra Mariola arribaven als 1900 i 1700 m3. respectivament.
La seva datació es de principis del s. XVIII, moment en que el comerç de la neu tenia el seu màxim esplendor.

Entrada per dalt.

El procediment que es seguia per a la fabricació del gel era el següent:

1. A la tardor es netejàven els voltants de la nevera i amb cabçassos arreplegaven la neu de les primeres nevades que abocaven al interior per una de les finestres.

2. Des de dins, els operaris la escampaven alhora que la xafaven amb els peus i amb masses per endurir-la.

3. Després d'una certa quantitat de neu, ficaven una capa de palla per separar la producció en capes i repetien de nou el proces d'omplit.

4. Una volta plena, es tancaven les portes de la nevera per conservar la gelor fins el moment de la extracció.

5. L'extracció es feia tallant la neu en blocs i els tranportaven per la nit a lloms de les cavalleries fins al port de Denia.

Dibuix del proces d'enmagatzenatge.

El comerç del gel va entrar en desús a la segona dècada del s. XX amb la invenció dels frigorífcs, tot i que durant el periode de la guerra civil i postguerra algunes van rependre tímidament la seva producció.

El molí de Montserrat

Molí de Montserrat. Mitjans del segle XIX

El molí de farina de Monserrat es localitza a la partida d’Osalba, en Benissa. Concretament al punt més alt d'una petita lloma de terres blanques del Miocé (burdigalià), conegudes com terra de tap. S'accedeix a ell des del la N-332 anant pel camí que va al Barranc del Quisi. Des d'aquest lloc es divisa el Tossal de Cabrera (el que queda d’ell), el poble de Benissa així com el barranc i pont del Quisi i el penyal d’Ifach. A les proximitats del molí es situa una caseta de camp i un pou inclosos dins la mateixa propietat. Els abancalaments de les vinyes i l'existència d'altres casetes de funcionalitat agrícola conformen l'entorn del molí.

Cara Nordest del Molí, la millor conservada.

Es tracta d'una construcció aillada, cilíndrica, més alta que ampla, que s'alça sobre un cintell d'uns 35 cms. assentat sobre el sòl natural del tossal. La porta, orientada al S.O. és de mig punt amb corredor apuntat, bastida amb el mateix aparell del molí i recoberta amb un gruixut enlluit de morter. Per aquesta porta s'accedia a la planta baixa des d'on arrancava una escala de planta semicircular feta amb blocs de pedra de la zona i de la que només es conserva l'arranc, tot i que en origen tindria uns 14 graons. Per ella s'hi accedería a un petit entresolat (a 2,20 mts. sobre el nivell del pis) i a la planta superior, on es situarien la maquinària i les moles. La volta que subjectava aquesta planta es pot considerar com una "falsa volta" feta amb un aparell semblant al de la resta del molí i aguantada per un gran tronc o sola en el lloc on deuria ser-hi l'estructura de l'arc que normalment es solia construir. La volta conserva el forat de caiguda de la farina.

Porta d'accés de mig punt i detall de les estaques per lligar els braços.

A l'extrem oposat a la porta s'observa un accés de característiques semblants al primer però que havia estat encegat. Es a dir, que en un primer moment aquest molí va disposar de dos accesos iguals i oposats. Baix dels enderrocs de la part superior del molí es conserven restes del pis interior fet amb lloses i morter.
L'interior del molí està cobert amb un enlluit d'algeps del que se conserven restes també sobre la cara externa. Es conserven, també, les restes d'una finestra situada sobre la porta suposant l'existencia d'un altra oposada i actualment desapareguda. En la paret interior hi han dos petits armaris empotrats de forma quadrangular; un a la planta baixa i l'altre a la superior. En el perímetre exterior del molí es situen quatre estaques col.locades, més o menys simètricament, que servirien per a lligar els seus braços. Fa molts anys que no es conserven restes de la seva coberta, és més, la part superior està parcialment enderrocada.

La coberta ha desaparegut i els murs estan molt deteriorats.

Està bastida amb blocs de pedra "grava". Els materials emprats per a la construcció son la pedra "grava" del propi terreny (denominació de la roca d'aquests tossals) travada amb morter que configuren el gruixut mur del molí , algun carreu de pedra tosca probablement reutilitzat (originari de la costa) morter de calç i alguna rejola. El molí s'assenta sobre el nivell del sòl del terreny segurament aplanat previament. La tècnica constructiva es el paredat comú de maçoneria de blocs travats amb morter de calç disposats en filades horitzontals que en l'interior del mur del molí semblen formar un reompliment. En algunes zones es conserven restes de enlluit interior i exterior.

Vista des del camí d'accés.

Fonts:

- Jaume Buigues i Vila / Joaquim Bolufer Marqués. Inventari d'inmobles d'etnologia.

- Seijó Alonso, F. : "Molinos de viento en tierras de Alicante"; Ed. Vila. Alacant, 1977.

Ermita del Pla de Petracos

Eremita del Pla de Petracos

Aquesta ermita de planta quadrangular i porta en arc de mig punt es troba al Pla de Petracos. Concretament molt a prop de la venta de Corella, a l’encreuament amb la carretera que va a la Vall d’Ebo. Davant l'era de la venta creixen unes boniques i centenàries carrasques.
Sembla que l’ermita fou construïda per tal que els habitants de Petracos no hagueren de desplaçar-se al poble per a assistir als servicis religiosos de l’època. Però sabem que els motius de la seua construcció mai varen arribar a la seua finalitat.

Detall de la façana.

Hi ha molt poques dades (cap ?) sobre l’època concreta en la que fou construïda tot i que pel seu estil es veu que és romànic. El que sí es sap és que cap a l’any 1870 el sacerdot de Castells decidí recollir fons per tal d’acabar-la però aquestos varen ser robats. Després d'aquesta desil•lusió el sacerdot no sols va deixar de banda el projecte sinó també el poble.
Ara, l’ermita en runes, ha perdut la coberta (o tal volta mai fou construïda) i al seu interior creixen figueres i plantes reptadores. A la façana creixen paret amunt dos ceps que semblen desafiar les lleis de la gravetat. La porta està parcialment tapiada amb pedres i, pel finestrò que varen fer, sembla que l'ermita fou aprofitada com a casup o corral.

Porta tapiada.

Per a mi fou una sorpresa trobar-me-la al bell mig d'un bancal com si fos producte del conrreu de l'amo del terreny però, si voleu anar a veure-la podeu aprofitar el primer cap de setmana de setembre. Fan una festa que consta d’un soparet i revetlla, el dissabte, i el diumenge ix la romeria de la Verge des de Castells fins Petracos. Es celebra una missa i tot seguit, com mana la tradició es menja paella a les casetes o baix de les carrasques d'enfront la venta.

L'aljub

Aljub de les Cases de Berdiola. Bérnia.

Aljub: paraula que ve de l’àrab (al-yubb) que ve a voler dir cisterna per emmagatzemar aigua. La seva raó de ser és la necessitat d’auto bastiment d’aigua durant tot l’any en llocs on la geografia dificulta la seva canalització.
Són molts els aljubs que encara es conserven en el nostre terme ja que a principis del segle XX, quasi la meitat de la població benissenca vivia fora del nucli urbà.

Aljub en Senija.

Parts:
La coberta de la capella: Part superior de la capella. Sòl estar feta amb teules, tot i que algunes es resolen amb la tècnica de la volta cònica.
La capella: És la part visible de l’aljub que normalment trobarem tancada amb una porta de fusta amb forats menuts per aconseguir la ventilació del dipòsit.

Aljub en Pinos. Benissa

La corona: És la part alta de la capella on es situa la fusta (normalment de ametler) a la que s’enganxa el clau que suporta la corriola. Corriola, corda i poal conformen el senzill mecanisme d’extracció de l'aigua.

La gola: També anomenat coll, connecta la capella amb la part més ampla del dipòsit.
La bassa: Espai on, per decantació, les partícules arenoses arrossegades romanen en el sol, mentre que l’aigua neta de pluja que s’arreplega és canalitzada a l’aljub i filtrada per una argelaga seca, impedint el pas de fulles i xicotetes branques a l’interior.


El procés de construcció d’un aljub varia segons el tipus de sou on s’ha de fer així com els mitjans i l’experiència dels operaris però tots comencen en la elecció del lloc.
Antigament l’excavació es realitzava amb pic i pala i apuntalant les terres a mesura que s’aprofunditzava (a). La terra sobrant s’extreia amb una corriola. Una vegada fet el clot se li donava forma interior mitjançant la realització de la fàbrica de maçoneria de baix cap a dalt. (b) Al mateix temps omplien l’exterior del clot per compensar les càrregues dels murs de la construcció (c). L’acabat del interior del aljub era un lluït amb morter hidràulic de cals i arena i rebossat alhora amb pasta de cals. L’últim pas era fer la capella (d).

Procés de construcció i materials.

Molts dels aljubs que avuí en dia encara queden en peu han anat deteriorant-se paral·lelament a les cases que abastien d’aigua fresca. Alguns han perdut la coberta o simplement s’han secat i a l’interior sols queden pedres i fang.

Altres, han resistit el pas dels anys i encara segueixen acomplint la seva misió. És curiós observar que tota caseta antiga té la seva era, el seu aljub i allunyà d'aquest, per a que les arrels no el deterioren, la seva figuera.

Aljub en Benirrama.

Abeurador picat en la pedra, vora a l'aljub.

Font: Joan Pastor i Crespo. Publicació al llibre de festes de Benissa 1996

La Torre del Gerro.

La Torre del Gerro. Les Rotes, Xàbia.

La torre del Gerro es troba al sud del municipi de Dénia, fitant amb Xàbia, cap al final de la carretera de les Rotes. Es tracta d'una torre amb una posició privilegiada, des de la que es pot controlar pràctiament tot el trànsit marítim del Golf de València. L'accès a aquest paratge s'ha de fer caminant, tot i que és possible acostar-s'hi en cotxe fins a uns 300m per una pista empolada que atravessa l'urbanització on es troba.

La Torre des del camí d'accés.

La torre, d'estil renaixentista i construida probablement al segle XVII, és una de les edificacions més singualars de la costa. Consta d'un cos troncocònic dividit en dos parts. Les dues entrades de la torre estan bastant elevades del nivell de terra (uns 2m) i al capdamunt de cadascuna hi ha un matacà de pedra tosca. Segurament s'accedia a la fortificació fent ús d'una escala que en qualsevol moment es podia retirar per evitar l'asedi. Una vegada dins es pot pujar a les plantes superiors , ajudats per una corda però amb dificultat, a través d'un estret forat. En la part que dona a la costa vegem l'escut d'armes de Carles V.

El seu nom, gerro, li ve per la forma de gerra o pitxer que té. La seva funció era la vigilància de la costa per anticipar possibles atacts berberiscs de l'època.

El Batedor.

Casa al carrer Sant Joan. Benissa.

Passejant pel poble, càmera en mà, he anat fixant-me en la quantitat de cases que encara conserven un element comú en aquelles que són més antigues; el batedor de pedra viva.
El batedor és l'element de les cases que delimita la vorera amb l'entrada de la vivenda. Normalment solien estar elevats pam i mig del terra però aquells que eren lloc de pas dels carruatges a penes feien uns centímetres d'alçària.

Batedor al carrer Desamparats.

Aquesta paraula –batedor- és un dels mots més característics del parlar de Benissa, encara que també és propi de Calp, Senija, Teulada i Poble nou. A la resta de la Marina trobem els geosinònims portal (et) i banquet. I, com a curiositat lingüística, cal afegir que aquest mot és emprat també al poble de Caspe (Aragò) amb el mateix significat que ací...
La majoria de portalades de les cases del Carrer Sant Domènech, Carrer la Puríssima i també les més velles del l’Avinguda País Valencià de Benissa, tenen el batedor de pedra viva. Afortunadament, aquest ha anat conservant-se tot i haver-se fet canvis en l’empissat de les vivendes.

Portalada a l'Avinguda País Valencià.

Moltes de les portes de les entrades a la cases són altes i amples i, tant en el batedor com al interior de la vivenda, solien tindre uns carrils de pedra viva ben definits que donaven pas a les rodes del carro fins a la quadra. Avui en dia son molt poques (n’he contat cinc tot i que que segur que hi alguna més ) les que encara conserven, al batedor, els carrils que es feien en la pedra per a facilitar la entrada del carro.

Batedor, cantorneres i carrils.

Detall dels carrils i les cantoneres en pedra viva.

En alguns casos observem que s' han tapat les marques dels carrils amb formigó. Segurament degut al desús en el que han caigut i també per evitar l’entrada de rosegadors a l’habitatge.

Carrils tapats amb formigó.

Altre element comú a totes aquelles cases que albergaven els carruatges eren les cantoneres, també de pedra viva, que es disposaven a cadascun dels extrems del batedor. Tant aquestes cantoneres com les que posaven en els carrers més transitats tenien la finalitat d’evitar que els carros, en girar, toparen en les parets de les cases.

Casa-solar dels Ivars del Povil i Torres Ordunya. (S. XVI-XVIII)

Detall de les cantoneres.

Catonera al carrer; a la plaça.

Pedra cantonera al carrer Sant Joan.

El batedor: paraula Benissera que no s’ha de perdre; element arquitectònic que hem de conservar.

Casa en construcció que ha mantés el batedor.

Riurau o naia ?

Caseta amb naia. Canor.

Sovint solem confondre la naia amb el riurau o simplement emprem la paraula riurau per a referir-nos a qualsevol de les dues construccions. Però són dos elements diferents.
El riuraus, sobretot els de major nombre d'ulls, solen disposar-se separats de la vivenda, al sequer, tot i que els trobarem en major proporció adosats lateralment a la vienda. En qualsevol dels casos, la seva orientació sempre serò cap al sud.

Naia en primer pla i riurau al fons.

La naia: lloc d'esbargiment.

Pero si hi ha un element que diferencia clarament el riurau de la naia son els seus acabats i l'us que se li dona a aquest element arquitectònic.
En el riurau tenim el sostre de canya sense pelar i a l'aire; el sòl, generalment, de terra; les parets amb la pedra a l'aire o mig lluïda, arreu. Encara que a la Marina hi han riuraus amb molt bons acabats hi ha que dir que, per norma general, no importa tant l'estètica de la construcció com és en el cas de les naies.

Sostre de canya del riurau.

En la naia, en canvi, trobarem sempre que el sostre s'ha lluït per a tapar les canyes, el terra sol estar empedrat o empisat amb taulells, rajoles, etc; i les parets lluïdes i emblanquinades.

Empisat de la naia. (Caseta de Pinos)

Detall dels taulell de fang.

En quant a l'us que se li dona al riurau cal dir que originalment fou per guarir la pansa de les rosades i el mal oratge durant el proces d'assecat. Com que aquestes tasques de camp ja quasi s'han abandonat per complet, avuí els vells riuraus acompleixen la funció de cobert on deixar els trastos.

Riu rau amb la pedra lluïda i sol empedrat. (Calp)

Riurau adosat a la vivenda (Calp)

En els xalets de les modernes urbanitzacions s'ha reproduït el model de naia de la casa de camp tradicional, i incorpora els mateixos tres usos que s'han destacat anteriorment: protecció, ornat i esbargiment.

La volta cònica: sense trampa ni cartó.

Refugi del Tio Frare. (Finestrat)

Aquest tipus de cubrició és poc comú en els refugis que podem trobar a la Marina, tot i que la vorem en alguns casos aïllats. Aquesta tècnica és més fácil trobar-la en alguns pous i neveres, com és el cas de la Nevera de Dalt d’Alcalà.

Cúpula vista des de l'exterior. La nevera d'Alcalà.

S'utilitza tant en construccions de planta circular com de planta quadrangular. D'origen arcaic, aquest tipus estructural presenta grans avantatges com l'absència d'empentes laterals, la desaparició de flexions, la construcció sense motlles i la possibilitat d'obertura per la part de dalt sense alterar l'estat tensional.

Part trasera del refigi del Tio Frare.

Sembla impossible, però tota aquesta quantitat de pedres estan soltes, sense cap argamassa que les unisca. El secret està en la superposició de filades concèntriques de radi cada vegada menor, de manera que van tancant l'espai a mesura que s'aproximen entre elles. Per aquesta raó se les anomena, també, voltes per aproximació o avançament de filades. S'utilitzen pedres planes que es coloquen amb un cert desnivell cap a l'exterior per tal d'escopir l'aigua de pluja. Aquestes pedres s'aparellen, normalment, sense treballar llevat d'aquelles que formen part dels llocs més delicats com la cantonada, el brancal o la llinda. El tancament de la coberta es resol, habitualment, amb una llosa grossa – que en el cas dels refugis permitia d'apartar-la per a facilitar l’eixida de fums o la ventilació- i pedruscall.

Nevera d'Alcalà. Detall del tancament de la cúpula. (des del interior)

És sabut que en alguns casos solen estar coronades per un mantell de lliris blaus, les arrels dels quals formen una xarxa que subjecta la terra damunt el preduscall alhora que absorbeix l'aigua de pluja.

Aljub del pi de Gandia. (Lleus)

El despoblat de l'Atzuvieta ( Vall d'Alcalà )

Despoblat de l'Atzuvieta. (Segle XIII ?)

La primera referència documental existent del despoblat de l’Atzuvieta data de 1356, tot i que alguns materials arqueològics indiquen una cronologia inicial anterior a la conquesta de Jaume I.
Just abans de l’expulsió dels moriscos el 1609, hi vivien 17 famílies. Posteriorment fou ocupada per repobladors al llarg de tot el segle XVII. S’abandonà definitivament al principis del segle XVIII, encara que els seus habitatges han estat reutilitzats com a corrals de ramat fins èpoques molt recents. El gran interés de l’Atzuvieta resideix en l’excel·lent grau de conservació amb que ha mantingut fosilitzades les fàbriques i morfologies d’època mudèjar i morisca.

Un dels últims corrals abandonats.

Les cases tenen una estructura senzilla, són de planta quadrangular, amb una habitació paral·lela a la façana i un pati que ocupa gran part de l’edifici. A vegades es construeix altre habitacle al fons del pati o es recolza formant una “L” en un dels costats. Els escassos departaments servien per a dormir, com a taller, magatzem, cuina, etc. Les tècniques constructives més antigues es basen en les tàpies fetes amb terra, pedres i morter de calç, pastades, premsades dins d’un encofrat de fusta i assecades a l’aire. Tot això sobre una base de roca per evitar la cimentació de les construccions.

Dependències paral·leles a la façana.

És curiós que els ulls de les portes s'assemblen molt als nostres riuraus, fet que ha donat lloc a llargs debats sobre l'orige de la paraula i la funcionalitat de la construcció.

Accés als habitacles.

El despoblat de l'Atzuvieta està considerat com el més interessant i millor conservat de tot elPaís Valencià segons l'historiador Josep Torró. Aquest autor pensa que probablement la gent que hi vivia ací es dedicàva exclusìvament a la ramadereia ja que l'aigua es troba bastant lluny d'ací, per tant, la idea de que cultivaren els camps dels voltants del l'assentament pot quedar descartada.

Pont de l'Atzuvieta

Podeu trobar una informació més completa i detallada consultant aquesta bibliografia.

- El despoblat de l'Atzuvieta (La Vall d'Alcalà). Introducció als anàlisis tipomorfològics al País Valencià.
Autor: José Ivars Pérez.
Localització: Sharq Al-Andalus: Estudios mudéjares y moriscos. ISSN 0213-3482, Nº 2, 1985 , pags. 101-114 (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)
- L'Atzuvieta (La Vall d'Alcalà). Eapai Obert: Revista d'assaig i investigació (Comarques centrals valencianes). Any 1995. nº2. Pàg. 29-32
Autor: Josep Torró i Abad.

El castell de Forna.

Castell de Forna. S. XIII

El castell àrab-templari de Forna, declarat Bé d'Interés Cultural, està dins del terme municipal de l'Atzúvia, dalt del nucli de Forna (a la Marina Alta). Es va construir al segle XIII a partir de les restes de la torre del Norest que servia per a la vigilància del pas cap a la comarca de la Safor. Posteriorment ha estat reformat al XV i al XVI sent propietat de la familia Cruïlles. Actualment és una de les fortificacions medievals millor conservades al País Valencià.

Torre i finestra.

Tot i ser un castell, té unes característiques més de palau que d'una fortificació. De planta més o menys quadrada, té dues altures amb pati central (amb una aljub al centre) i una torre a cada cantó. Tot el conjunt està construit mitjançant la tècnica islàmica del tapial, sobre mamposteria i amb obertures remarcades en rajola. La entrada al castell compta amb un arc de mig punt fet, també, en rajola.

Porta d'entrada

Les poques obertures a l'exterior que té, tractant-se d'un edifici militar, són en forma d'arc apuntat. El pati central serveix de distribuidor de les estances, a la primera planta les cavallerisses, la cuina, el menjador i una gran sala amb grans finestres que donen al pati, a la planta superior hi són les habitacions.

Vista del pati central des de l'entrada.

Escala d'accés a les dependències superiors.

Les torres són semiindepentents arquitectònicament. A la torre del nord-est, més gran que la resta, hi ha una sala coberta amb volta de creueria. A la torre nord hi destaquen unes pintures murals conservades al nivell inferior. Es tracta d'una escena renaixentista de vaixells amb una serp de mar, en la que apareixen guerrers armats i motius amb forma d'animal.

Motius renaixentistes.

Font. Ajuntament de l'Atzúvia.

Refugis de pedra en sec

Aixopluc en Senija.

La tècnica de la pedra en sec ha possibilitat un seguit de construccions de diferent magnitud i funció, però totes elles de gran utilitat per a les feines del camp. Les construccions de pedra en sec son fruït de l'humanització del medi natural a partir d'elements obtinguts directament en el propi entorn, que es redueixen pràcticament a un sol component: la pedra.
La técnica de la pedra en sec no empra cap morter o lligam i per aconseguir l’estabilitat de les construccions es fan equilibrar entre si les pedres en funció de les seves dimensions.
Sovint es construeixen sense armadures vegetals ni minerals; sense suport topogràfic ni agrimensor; sense transports de materials des de punts llunyans; sense altre dispendi energètic que el treball manual; sense malmetre cap recurs natural i emprant sempre matèries i energies renovables.
La pedra en sec compren les construccions que servien d'habitatge temporal al camperol durant les feines del camp i també tots aquells complements funcionals que oferien un certa "comoditat". Entre totes aquelles construccions que trobem a la Marina, destacaré algunes tan senzilles com funcionals. Aquestes son:

Casup al camp de tir de Benissa.

CASUP. Construcció rural característica de les finques de secà que servia d'habitatge temporal mentre duraven les diferents feines del camp. Són construccions de planta normalment quadrangular amb una alçada que permetia encabir perfectament al camperol i un petit animal de càrrega.

Diferents vistes d'aixopluc en el Rafalet (Benissa)

Aixopluc en Senija.

AIXOPLUC. Habitacle de menor capacitat que la barraca que servia com a refugi temporal davant d'una inclemència metereològica. De vegades estan incorporats als mateixos margens.

Recer per al ramat. (Famorca)

RECER. Espai reclòs per protegir-se del vent.

Aquest és sols un xicotet exemple d'algunes construccions de pedra en sec fetes fa molts anys i que encara avuí es mantenen en peu fent front al pas del temps. El més curiós i sorprenent de tot és que, sense emprar cap tipus de lligam, cadascuna de les pedres reposa sobre altres estratàtègicament conferint a la construcció una bellesa encissadora.

La Casa Nova de Calp.

Façana principal. (Fa molts anys.)

Tot i que no es pot fixar amb certesa la data de construcció per no existir documents notarials que ho certifiquen es pensa que fou edificada, probablement, a finals del segle XVII o principis del XVIII. Al estar situada en un enclavat paisatgístic que domina la major part del terme municipal de Calp, i per les seves característiques, ens fa pensar que al segle XVII encara pogué resistir a algun dels últims atacs pirates.

Aspecte abans de començar l'última reforma.

Lateral de la vivenda.

El més segur és que els primers pobladors i impulsors de la construcció foren la distingida familia noble dels Abargues aragonesos, quan Catalunya encara pertanyia al Regne d'Aragó. Es tracta d’una edificació que respon a la típica masia fortificada, però més pròpia de la zona de Catalunya que la d’ací ja que en ella no apareix el típic riurau. A més, a Catalunya, existeixen un bon nombre de masies que comparteixen la mateixa denominació de "casa nova" en referència a una edificació substitutòria d’altra o amb un emplaçament diferent. El testimoni escrit més llunyà en el temps sobre aquesta titularitat ens l’ofereix el botànic Cavanilles en les seves Observacions publicades al 1792 quan, expressament, senyala que la Casa Nova pertany al Don José Feliu Ivars (de 37 anys d’edat).

Vistes en perspectiva de la Casa Nova.

Pati interior.

En la Casa Nova s’integren las zones de vivenda i treball: cup, almàssera, corrals i cavalleries. Consta d’un cos principal compacte de planta rectangular, tres altures i coberta a dos nevades, amb els buits extrems de la primera planta transformats en balcons plans enreixats. A l’edificació principal se li adossen per la cara posterior una sèrie de cossos creant dos patis, un exterior i un altre interior que articulen la vivenda amb les zones de treball. Els materials emprats son els tradicionals, en general pedra i mamposteria amb mescla. Destaquen, en la façana, el voladís corregut de pedra tosca i el matacà sobre la porta d’accés.

Vista que presentava el matacà sobre la porta principal

Estat actual del matacà i voladis corregut de tosca.

Si les pedres d’aquesta casa parlaren, ens contarien nombroses històries que quedaran ocultes en la seva anatomia atemporal, crònica de segles, d’homes i circumstàncies. Ens parlarien dels viatges que feia ma uelo a Calp (baixava a peu des de Benissa) quan als anys 50 treballava allí segant blat i ordi, i dormia sobre la palla de les cambres de dalt. I riuríem també, si poguérem vore al "Tio Pepe el caser", llançar la canterella sobre el marge quan li van canviar l'aigua per vi un calorós estiu d’aquells anys.

Aljub al lateral de la casa.

Finestra

A dia d’avuí, la Casa Nova torna a fer honor al seu nom i està essent restaurada (amb pocs diners, tot s’ha de dir) per l’Ajuntament de Calp i Conselleria per albergar una extensió universitària. Tant de bo la casa continue guardant eixa imponent imatge que no deixa indiferent al visitant.

Estat de les reformes.

La casa del Tros dels Marins

Les cases de tros benissenques del segle XVIII són la conseqüència de molts factors històrics, els quals van atorgar una major importància de l’agricultura en detriment de la ramaderia. Sense l’amenaça d’invasions marítimes, amb l'especialització en la producció i amb una orientació comercial per als excedents, els propietaris de la terra (generalment, encara descendents dels primers pobladors cristians del segle XIII) acometen, a poc a poc, les anomenades “rompudes dels erms”: els antics corrals s’aprofiten per a la construcció de cases, s’exploten els camps i comencen a habitar-se, com a “cases de tros” amb una arquitectura ben peculiar, senzilla, sòbria i funcional.

Façana principal

És el cas de la Casa del Tros dels Marins (primera meitat del s. XVIII), a la partida de Benimarraig, que aprofita una peça arquitectònica preexistent de planta, quasi bé quadrada, a partir de la qual s’adapten els elements constructius i la manera de concebre l’arquitectura de la casa. L'emplaçament està fet en una vessant del terreny orientada al sud que permet un desenvolupament longitudinal dels murs de càrrega paral·lels a les línes topogràfiques del terreny, amb una ampla i favorable exposició solar dels espais de treball domèstic.

Part est de la casa

Es tracta d’una vivenda de dues nevades resolta en dues plantes a més del corral ramader format per un espai únic d’una crugia i el cercat ras. La considerable ocupació destinada a les cavalleries d’aquesta casa posa de manifest l’existència d’una important quantitat d’animals de feina i el seu lligam amb la creixent empenta de les rompudes de les terres vinculades a la vivenda.

Entrada al cercat ras.

Entrada al corral cobert.

Amb el pas del anys, les ampliacions de la vivenda van donant resposta a les creixents necessitats d'adaptació de l'espai per a les produccions agràries, trencant així la marcada geometria del cos principal de la casa i del corral. Un exemple d'aquesta ampliació és la incorporació del riurau porticat. Es tracta de la construcció d'annexes independents; nevades a la vessant contraposada al cos principal com a solució als problemes d'espai de la casa preexistent donats per les activitats domèstiques ( com el forn que es veu en la fotografia) o per a la capacitat d'enmagatzemantge.

Forn de coure pa al riurau.

Ja entrat el segle XIX, la creixent especialització en la producció de la pansa en els trossos condicionarà la introducció d'un nou tipus d'arquitectura. Apareixen els riuraus i els sequers. Són llargues nevades perforades on els buits responen dimensionalment al pas dels canyisos del raïm, permetent l'adequada ventilació alhora que es protegeixen de la rosada nocturna o de la pluja.

Ulls del riurau de dalt.

En el cas de la casa del Tros dels Marins apareixen dos riuraus (un gran de vuit ulls i l'altre més xicotet de cinc) vinculats a la producció de la pansa, aïllats de l'habitatge, amb orientació sud i disposats paral·lelament, de forma escalonada i amb eres independents.

Lateral riurau de dalt

Rirurau de dalt

Desaparegudes les condicions per a les quals varen ser fetes les cases de Tros, als anys seixanta, unes s'han esborrat, altres han estat durament trasformades i d'altres sols queden, per poc de temps, les runes, les restes del naufragi d'un món rural, complex i difícil, desaparegut definitivament per sempre.

Riurau de baix.

Font: Antoni Banyuls i Pérez / Joan Pastor i Crespo.

Les cases de Tros a Benissa. Article publicat a la revista Canelobre nº 49.

El pou de neu de Bérnia

Pou de neu de Bérnia

A la serra de Bérnia queden encara restes d’un pou de neu ubicat en el camí d’accés al Fort, al paratge del Bancal Llarg. S’afirma que va funcionar fins els últims anys del segle XIX. Este pou es troba a una altura superior als 700m , construït en l’obaga de la serra. Té unes mesures de 7 metres de diàmetre, per 4 de profunditat. La seua conservació es molt deficient i actualment l’ofeguen esbarzers i heureres. Pertany a la classe dels denominats clots (no están protegits per coberta). És per això que per a conservar la neu es cobria la capa superior amb feixos de fenàs i branques de pi. La seua construcció pot ser del segle XVIII coincidint amb el moment en què se’n bastiren amb gran profusió per les serres del voltant.
Quan es produïa una nevada el contractista del pou llogava homes i a propietaris de cavalleries, perquè calia recollir en el menor temps possible la neu i transportar-la dins de xàrxies i siveres als pous. Una vegada allí s’abocava la neu per la porta, i dins de la nevera uns homes anaven apressant-la fen ús d’unes masses, alhora que entre la neu i les parets del pou col·locaven branques de pi per aïllar el millor possible la neu i retardar la seva fusió. El pou tenia fetes a les parets unes marques que indicaven quan s’havia de posar una capa aïllant de palla, que equivalia a una tongada o mesura molt específica.
Quan la neu aplegava a la boca del pou, es posava una capa aïllant més grossa i es tapava la porta per evitar l’entrada de vent o calor que feia malbé a la neu. El pou tenia sistemes per a evacuar l’aigua del desglaç. En alguns pous de la comarca aquesta aigua anava a parar al pou de la casa del nevater i era molt apreciada per la seva puresa.
Quan calia fer ús de la neu es procedia a traure-la del pou, pincant el gel i pouant-lo. S’introduïa en estibes d’espart o en corgos de canya i es protegien amb mantes o sacs. Tot i que el transport del gel fins al lloc de venda (normalment a lloms de l’ase) es feia de nit, es calculava que les pèrdues eren entre un 20 i un 30% de la càrrega total.
La destinació del gel d’esta nevera serien els habitants de Xalò, Altea i pobles de la vall del riu Algar; encara que no es pot descartar que s’utilitzara per al transport i conservació del peix de la badia de Calp.

Font: Joan Josep Cardona i Ivars.

Pinos, una societat humana a la Serra de Bérnia.