Ermita del Pla de Petracos

Eremita del Pla de Petracos

Aquesta ermita de planta quadrangular i porta en arc de mig punt es troba al Pla de Petracos. Concretament molt a prop de la venta de Corella, a l’encreuament amb la carretera que va a la Vall d’Ebo. Davant l'era de la venta creixen unes boniques i centenàries carrasques.
Sembla que l’ermita fou construïda per tal que els habitants de Petracos no hagueren de desplaçar-se al poble per a assistir als servicis religiosos de l’època. Però sabem que els motius de la seua construcció mai varen arribar a la seua finalitat.

Detall de la façana.

Hi ha molt poques dades (cap ?) sobre l’època concreta en la que fou construïda tot i que pel seu estil es veu que és romànic. El que sí es sap és que cap a l’any 1870 el sacerdot de Castells decidí recollir fons per tal d’acabar-la però aquestos varen ser robats. Després d'aquesta desil•lusió el sacerdot no sols va deixar de banda el projecte sinó també el poble.
Ara, l’ermita en runes, ha perdut la coberta (o tal volta mai fou construïda) i al seu interior creixen figueres i plantes reptadores. A la façana creixen paret amunt dos ceps que semblen desafiar les lleis de la gravetat. La porta està parcialment tapiada amb pedres i, pel finestrò que varen fer, sembla que l'ermita fou aprofitada com a casup o corral.

Porta tapiada.

Per a mi fou una sorpresa trobar-me-la al bell mig d'un bancal com si fos producte del conrreu de l'amo del terreny però, si voleu anar a veure-la podeu aprofitar el primer cap de setmana de setembre. Fan una festa que consta d’un soparet i revetlla, el dissabte, i el diumenge ix la romeria de la Verge des de Castells fins Petracos. Es celebra una missa i tot seguit, com mana la tradició es menja paella a les casetes o baix de les carrasques d'enfront la venta.

L'aljub

Aljub de les Cases de Berdiola. Bérnia.

Aljub: paraula que ve de l’àrab (al-yubb) que ve a voler dir cisterna per emmagatzemar aigua. La seva raó de ser és la necessitat d’auto bastiment d’aigua durant tot l’any en llocs on la geografia dificulta la seva canalització.
Són molts els aljubs que encara es conserven en el nostre terme ja que a principis del segle XX, quasi la meitat de la població benissenca vivia fora del nucli urbà.

Aljub en Senija.

Parts:
La coberta de la capella: Part superior de la capella. Sòl estar feta amb teules, tot i que algunes es resolen amb la tècnica de la volta cònica.
La capella: És la part visible de l’aljub que normalment trobarem tancada amb una porta de fusta amb forats menuts per aconseguir la ventilació del dipòsit.

Aljub en Pinos. Benissa

La corona: És la part alta de la capella on es situa la fusta (normalment de ametler) a la que s’enganxa el clau que suporta la corriola. Corriola, corda i poal conformen el senzill mecanisme d’extracció de l'aigua.

La gola: També anomenat coll, connecta la capella amb la part més ampla del dipòsit.
La bassa: Espai on, per decantació, les partícules arenoses arrossegades romanen en el sol, mentre que l’aigua neta de pluja que s’arreplega és canalitzada a l’aljub i filtrada per una argelaga seca, impedint el pas de fulles i xicotetes branques a l’interior.


El procés de construcció d’un aljub varia segons el tipus de sou on s’ha de fer així com els mitjans i l’experiència dels operaris però tots comencen en la elecció del lloc.
Antigament l’excavació es realitzava amb pic i pala i apuntalant les terres a mesura que s’aprofunditzava (a). La terra sobrant s’extreia amb una corriola. Una vegada fet el clot se li donava forma interior mitjançant la realització de la fàbrica de maçoneria de baix cap a dalt. (b) Al mateix temps omplien l’exterior del clot per compensar les càrregues dels murs de la construcció (c). L’acabat del interior del aljub era un lluït amb morter hidràulic de cals i arena i rebossat alhora amb pasta de cals. L’últim pas era fer la capella (d).

Procés de construcció i materials.

Molts dels aljubs que avuí en dia encara queden en peu han anat deteriorant-se paral·lelament a les cases que abastien d’aigua fresca. Alguns han perdut la coberta o simplement s’han secat i a l’interior sols queden pedres i fang.

Altres, han resistit el pas dels anys i encara segueixen acomplint la seva misió. És curiós observar que tota caseta antiga té la seva era, el seu aljub i allunyà d'aquest, per a que les arrels no el deterioren, la seva figuera.

Aljub en Benirrama.

Abeurador picat en la pedra, vora a l'aljub.

Font: Joan Pastor i Crespo. Publicació al llibre de festes de Benissa 1996