Pou de neu de Bérnia
A la serra de Bérnia queden encara restes d’un pou de neu ubicat en el camí d’accés al Fort, al paratge del Bancal Llarg. S’afirma que va funcionar fins els últims anys del segle XIX. Este pou es troba a una altura superior als 700m , construït en l’obaga de la serra. Té unes mesures de 7 metres de diàmetre, per 4 de profunditat. La seua conservació es molt deficient i actualment l’ofeguen esbarzers i heureres. Pertany a la classe dels denominats clots (no están protegits per coberta). És per això que per a conservar la neu es cobria la capa superior amb feixos de fenàs i branques de pi. La seua construcció pot ser del segle XVIII coincidint amb el moment en què se’n bastiren amb gran profusió per les serres del voltant.
Quan es produïa una nevada el contractista del pou llogava homes i a propietaris de cavalleries, perquè calia recollir en el menor temps possible la neu i transportar-la dins de xàrxies i siveres als pous. Una vegada allí s’abocava la neu per la porta, i dins de la nevera uns homes anaven apressant-la fen ús d’unes masses, alhora que entre la neu i les parets del pou col·locaven branques de pi per aïllar el millor possible la neu i retardar la seva fusió. El pou tenia fetes a les parets unes marques que indicaven quan s’havia de posar una capa aïllant de palla, que equivalia a una tongada o mesura molt específica.
Quan la neu aplegava a la boca del pou, es posava una capa aïllant més grossa i es tapava la porta per evitar l’entrada de vent o calor que feia malbé a la neu. El pou tenia sistemes per a evacuar l’aigua del desglaç. En alguns pous de la comarca aquesta aigua anava a parar al pou de la casa del nevater i era molt apreciada per la seva puresa.
Quan calia fer ús de la neu es procedia a traure-la del pou, pincant el gel i pouant-lo. S’introduïa en estibes d’espart o en corgos de canya i es protegien amb mantes o sacs. Tot i que el transport del gel fins al lloc de venda (normalment a lloms de l’ase) es feia de nit, es calculava que les pèrdues eren entre un 20 i un 30% de la càrrega total.
La destinació del gel d’esta nevera serien els habitants de Xalò, Altea i pobles de la vall del riu Algar; encara que no es pot descartar que s’utilitzara per al transport i conservació del peix de la badia de Calp.
Quan es produïa una nevada el contractista del pou llogava homes i a propietaris de cavalleries, perquè calia recollir en el menor temps possible la neu i transportar-la dins de xàrxies i siveres als pous. Una vegada allí s’abocava la neu per la porta, i dins de la nevera uns homes anaven apressant-la fen ús d’unes masses, alhora que entre la neu i les parets del pou col·locaven branques de pi per aïllar el millor possible la neu i retardar la seva fusió. El pou tenia fetes a les parets unes marques que indicaven quan s’havia de posar una capa aïllant de palla, que equivalia a una tongada o mesura molt específica.
Quan la neu aplegava a la boca del pou, es posava una capa aïllant més grossa i es tapava la porta per evitar l’entrada de vent o calor que feia malbé a la neu. El pou tenia sistemes per a evacuar l’aigua del desglaç. En alguns pous de la comarca aquesta aigua anava a parar al pou de la casa del nevater i era molt apreciada per la seva puresa.
Quan calia fer ús de la neu es procedia a traure-la del pou, pincant el gel i pouant-lo. S’introduïa en estibes d’espart o en corgos de canya i es protegien amb mantes o sacs. Tot i que el transport del gel fins al lloc de venda (normalment a lloms de l’ase) es feia de nit, es calculava que les pèrdues eren entre un 20 i un 30% de la càrrega total.
La destinació del gel d’esta nevera serien els habitants de Xalò, Altea i pobles de la vall del riu Algar; encara que no es pot descartar que s’utilitzara per al transport i conservació del peix de la badia de Calp.
Font: Joan Josep Cardona i Ivars.
Pinos, una societat humana a la Serra de Bérnia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada