dijous, 17 de setembre del 2009

El Fort de Bèrnia.

Restes de bòvedes del Fort de Bèrnia. (1562 - 1612)

El Fort de Bèrnia es troba en la serralada del mateix nom, frontera natural que separa les dues marines. Si accedim a ell per la cara nord oest ho farem des de les cases de Bèrnia, un caseriu dins del terme municipal de Xalò, seguint el sender PR-V7.
El projecte de la contrucció del Fort de Bèrnia, per encàrrec del rei Felip II en 1562, és obra de l’italià Giovanni Battista Antonelli, el qual va dissenyar la construcció del pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa. Aquest ingenier va fer un informe exhaustiu de la serrada, assenyalant les fonts més properes, els camins i sendes d'accés, els punts estratègics per previndre possibles atacs així com les característiques dels pobladors de les rodalies de Bèrnia.

Secció horitzontal d'una bòveda.

La construcció de la fortalesa li corria molta pressa a Felip II i, tot i que tingueren alguns entrebancs, fou acabada en un temps rècord; van començar a meitat d'Abril i varen acabar el 27 d'Agost del mateix any.

Plànols del Fort de Bèrnia s.XVI. Conservats en l'Arxiu General de Simanques.

A grans trets, la seva estructura era la següent:


INTERIOR DE LA FORTALESA.
Era la zona més àmplia i estructurada de l’edifici. Ací era on vivien els soldats i on estaven totes les dependències: estables, cuina, menjador, dormitoris, capella, polvorí torre, etc.Aquestes instal·lacions permetien al Fort de Bèrnia una gran autonomia. En aquest espai vivien entre quaranta i cinquanta soldats. Hi havien també entre quinze i vint animals de càrrega necessaris per a l’aprovisionament que s’hi feia des dels pobles del voltant.

Vistes de les bòvedes interiors del castell.


Capella.

ENTRADA DE LA FORTALESA.
L’entrada era la part més dèbil de qualsevol fortificació, i per tant, havia de tenir una especial protecció. Aquesta presentava un sistema de doble porta. La primera d’elles estava en la part de la muralla exterior del Fort i dificultava l’entrada de l’enemic i era més fons del que ara es pot observar ja que en el pas del temps ha anat omplint-se de pedres i sorra. Era un fossat sec, sense aigua, que es creuava pel passadís. La segona porta era de fusta de doble fulla. Donava a l’interior de la fortificació i no estava alienada amb l’exterior, oferint així una major dificultat en cas de que l’enemic travessara la primera porta.

Paret de la fortalesa interna.

BASTIONS
Son elements molt característics de l’arquitectura militar. Eren una mena de torres que donaven un posició més avançada respecte a la resta de la fotalesa. La seua forma característica en rombe permetia la vigilància de tot el fossat, sense deixar cap angle mort. Aquests bastions estan fets de maçoneria. Bona part de les pedres, però, només cobrien el propi talús de pedra o de terra semblant un mur.

Base d'on es situaven els bastions

MURALLA I PASSEIG DE RONDA EXTERIOR.
La muralla exterior era el primer element defensiu i rodejava per complet la fortalesa. Estava feta de forma que poguera ser recorreguda per damunt, amb un mur un poc més alt a la part exterior que protegia al sentinella que feia la ronda exterior, deixant a la vista només el cap. La muralla, al igual que els bastions, es contruí aprofitant el relleu i fins i tot tallant la roca. Tot i això, sembla que la muralla era un punt dèbil considerable, ja que per l’acusat desnivell del terreny, a la part nord, la part alta de la muralla quedava aproximadament a nivell de terra i , per tant, l’accés des de l’exterior era molt fàcil. Aquest problema pogué haver influït en la seua ràpida demolició.

Fossat i part nord de la muralla, el punt dèbil del Fort.

L’objectiu de la fortalesa no era altre que el de dissuadir a la població morisca de possibles alçaments, així com la defensa i la vigilància de la costa per previdre els atacs berberiscos.
Al trobar-se massa allunyat de les bases logístiques i de les zones d’intervenció, aquest fort no va complir les expectatives per a les quals fou construït. Això , junt a la seva debilitat per la cara nord, va incidir en que es decretara el seu enderrocament al 1612. A més a més, així també evitaren que fora utilitzat com a bastió per quadrilles i bandolers, fenomen social en alça per aquells temps. De fet, es té constància que a l'any 1609 els sublevats de la rebel·lió morisca es varen atrinxerar en ell un any fins que, esgotats i desmoralitzats, varen preferir morir despenyats en els precipicis de la serra abans que rendir-se i ser expulsats.
Pel que fa a la cinquantena llarga de soldats i altre personal ocupat en el castell, sembla que el 12 d'abril de 1613 fou acomiadat. Aquells que no foren redistribuïts en altres places se'ls va anar jubilant o retirant successivament, concedint a cadascun la meitat del sou mensual que cobraven quan eren en actiu en les tasques del castell.


Ver mapa más grande
Forma que presenta el Fort des de les altures.

Avui en dia sols es conserven les runes sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret del 22 d’Abril de 1949, i la llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.
Podreu trobar molta més informació en el llibre Papers del Fort de Bèrnia de Jaume Pastor Fluixà i Júlia Campón Gonzalvo. Editat per l'ajuntament de Callosa d'En Sarrià. 1986.

divendres, 4 de setembre del 2009

La Font de la Mata (Gata)


La Font de la Mata

Esta font es situa a recer de dos soques de mata centenàries (pistacea lentiscus) que es retorcen entre una paret calissa. Es pensa que aquest llentiscle és dels més vells del país, tot i que en varies ocasions ha estat en greu perill de desaparèixer a causa de les flames o la tala d’alguna de les seves rames. La importància d’aquest arbust és tal que ha donat nom a la Font.

Llentiscle (pistacea lentiscus)

El naixement s'alimenta d'una aportació d'aigua constant que ni tan sols en les sequeres més cruels mai no ha deixat de fluir. Per ací passa l'assagador de Gata a Dénia i , per tant, aquest fou un lloc per abeurar i sestejar el ramat. L'aigua d'aquesta font també servia per a regar. Un conducte subterrani la portava a la bassa que encara es conserva al bancal de baix i permetia rentar la roba i probablament banyar-se a l'estiu.

Conducte cap a la bassa del bancal de baix.

El brollador està protegit per una falsa volta de pedres carejades situades a nivell de superfície. Per accedir-hi cal baixar uns graons que descendeixen 2,30 metres fins al bassal d'aigua. De les parets manen filets d'aigua que convergeixen en el pou, el qual fa una fondària de 1,30 metres. La referència més antiga que trobem d'aquesta font és de Cavanilles, s.XVIII i 1735 a l'Amollonament del Marquesat, a Dènia però segurament el seu origen és musulmà.
Al voltant de la Font hi han unes pedres de dimensions considerables que possiblement hagen caigut per la força que les arrels de la mata fan sobre la roca on creix. També podem veure que algunes d’aquestes pedres fan ara de taula i seient per als que s’acosten a gaudir del paratge mentre que altres foren tallades i polides a mode de abeurador.

Abeuradors.

La Casa de la Font de la Mata, o de la familia dels Xaparrundos, ( meitat del s. XIX) correspon a una explotació de certa envergadura, centrada en la producció de pansa verge. Es a dir, pansa el.laborada sense el procés d'escalada i per aixó assecada al sòl. El conjunt està format per una gran casa amb diverses dependències que hores d'ara han perdut les cobertes de teula i està assolada en gran part. L'obra general dels edificis és la maçoneria comuna de blocs calcaris carejats i travats amb morter de calç. Al sud i a l'est de la casa, un conjunt de murets atalussats i disposats paral.lelament, correspondrien als secadors de pansa. També al sud, entre els murets damunt esmentats i la casa, es conserva un fornet per escaldar el raim.


Casa dels Xaparrundos.

Enfront la façana principal trobem un aljub bastant ben conservat i de dimensions considerables que fa pensar que era omplit de l'aigua que brollava de la Font.


Aljub.

Font: Revista “El Llaüt” núm 25.