La Casa Nova de Calp.

Façana principal. (Fa molts anys.)

Tot i que no es pot fixar amb certesa la data de construcció per no existir documents notarials que ho certifiquen es pensa que fou edificada, probablement, a finals del segle XVII o principis del XVIII. Al estar situada en un enclavat paisatgístic que domina la major part del terme municipal de Calp, i per les seves característiques, ens fa pensar que al segle XVII encara pogué resistir a algun dels últims atacs pirates.

Aspecte abans de començar l'última reforma.

Lateral de la vivenda.

El més segur és que els primers pobladors i impulsors de la construcció foren la distingida familia noble dels Abargues aragonesos, quan Catalunya encara pertanyia al Regne d'Aragó. Es tracta d’una edificació que respon a la típica masia fortificada, però més pròpia de la zona de Catalunya que la d’ací ja que en ella no apareix el típic riurau. A més, a Catalunya, existeixen un bon nombre de masies que comparteixen la mateixa denominació de "casa nova" en referència a una edificació substitutòria d’altra o amb un emplaçament diferent. El testimoni escrit més llunyà en el temps sobre aquesta titularitat ens l’ofereix el botànic Cavanilles en les seves Observacions publicades al 1792 quan, expressament, senyala que la Casa Nova pertany al Don José Feliu Ivars (de 37 anys d’edat).

Vistes en perspectiva de la Casa Nova.

Pati interior.

En la Casa Nova s’integren las zones de vivenda i treball: cup, almàssera, corrals i cavalleries. Consta d’un cos principal compacte de planta rectangular, tres altures i coberta a dos nevades, amb els buits extrems de la primera planta transformats en balcons plans enreixats. A l’edificació principal se li adossen per la cara posterior una sèrie de cossos creant dos patis, un exterior i un altre interior que articulen la vivenda amb les zones de treball. Els materials emprats son els tradicionals, en general pedra i mamposteria amb mescla. Destaquen, en la façana, el voladís corregut de pedra tosca i el matacà sobre la porta d’accés.

Vista que presentava el matacà sobre la porta principal

Estat actual del matacà i voladis corregut de tosca.

Si les pedres d’aquesta casa parlaren, ens contarien nombroses històries que quedaran ocultes en la seva anatomia atemporal, crònica de segles, d’homes i circumstàncies. Ens parlarien dels viatges que feia ma uelo a Calp (baixava a peu des de Benissa) quan als anys 50 treballava allí segant blat i ordi, i dormia sobre la palla de les cambres de dalt. I riuríem també, si poguérem vore al "Tio Pepe el caser", llançar la canterella sobre el marge quan li van canviar l'aigua per vi un calorós estiu d’aquells anys.

Aljub al lateral de la casa.

Finestra

A dia d’avuí, la Casa Nova torna a fer honor al seu nom i està essent restaurada (amb pocs diners, tot s’ha de dir) per l’Ajuntament de Calp i Conselleria per albergar una extensió universitària. Tant de bo la casa continue guardant eixa imponent imatge que no deixa indiferent al visitant.

Estat de les reformes.

La casa del Tros dels Marins

Les cases de tros benissenques del segle XVIII són la conseqüència de molts factors històrics, els quals van atorgar una major importància de l’agricultura en detriment de la ramaderia. Sense l’amenaça d’invasions marítimes, amb l'especialització en la producció i amb una orientació comercial per als excedents, els propietaris de la terra (generalment, encara descendents dels primers pobladors cristians del segle XIII) acometen, a poc a poc, les anomenades “rompudes dels erms”: els antics corrals s’aprofiten per a la construcció de cases, s’exploten els camps i comencen a habitar-se, com a “cases de tros” amb una arquitectura ben peculiar, senzilla, sòbria i funcional.

Façana principal

És el cas de la Casa del Tros dels Marins (primera meitat del s. XVIII), a la partida de Benimarraig, que aprofita una peça arquitectònica preexistent de planta, quasi bé quadrada, a partir de la qual s’adapten els elements constructius i la manera de concebre l’arquitectura de la casa. L'emplaçament està fet en una vessant del terreny orientada al sud que permet un desenvolupament longitudinal dels murs de càrrega paral·lels a les línes topogràfiques del terreny, amb una ampla i favorable exposició solar dels espais de treball domèstic.

Part est de la casa

Es tracta d’una vivenda de dues nevades resolta en dues plantes a més del corral ramader format per un espai únic d’una crugia i el cercat ras. La considerable ocupació destinada a les cavalleries d’aquesta casa posa de manifest l’existència d’una important quantitat d’animals de feina i el seu lligam amb la creixent empenta de les rompudes de les terres vinculades a la vivenda.

Entrada al cercat ras.

Entrada al corral cobert.

Amb el pas del anys, les ampliacions de la vivenda van donant resposta a les creixents necessitats d'adaptació de l'espai per a les produccions agràries, trencant així la marcada geometria del cos principal de la casa i del corral. Un exemple d'aquesta ampliació és la incorporació del riurau porticat. Es tracta de la construcció d'annexes independents; nevades a la vessant contraposada al cos principal com a solució als problemes d'espai de la casa preexistent donats per les activitats domèstiques ( com el forn que es veu en la fotografia) o per a la capacitat d'enmagatzemantge.

Forn de coure pa al riurau.

Ja entrat el segle XIX, la creixent especialització en la producció de la pansa en els trossos condicionarà la introducció d'un nou tipus d'arquitectura. Apareixen els riuraus i els sequers. Són llargues nevades perforades on els buits responen dimensionalment al pas dels canyisos del raïm, permetent l'adequada ventilació alhora que es protegeixen de la rosada nocturna o de la pluja.

Ulls del riurau de dalt.

En el cas de la casa del Tros dels Marins apareixen dos riuraus (un gran de vuit ulls i l'altre més xicotet de cinc) vinculats a la producció de la pansa, aïllats de l'habitatge, amb orientació sud i disposats paral·lelament, de forma escalonada i amb eres independents.

Lateral riurau de dalt

Rirurau de dalt

Desaparegudes les condicions per a les quals varen ser fetes les cases de Tros, als anys seixanta, unes s'han esborrat, altres han estat durament trasformades i d'altres sols queden, per poc de temps, les runes, les restes del naufragi d'un món rural, complex i difícil, desaparegut definitivament per sempre.

Riurau de baix.

Font: Antoni Banyuls i Pérez / Joan Pastor i Crespo.

Les cases de Tros a Benissa. Article publicat a la revista Canelobre nº 49.

El pou de neu de Bérnia

Pou de neu de Bérnia

A la serra de Bérnia queden encara restes d’un pou de neu ubicat en el camí d’accés al Fort, al paratge del Bancal Llarg. S’afirma que va funcionar fins els últims anys del segle XIX. Este pou es troba a una altura superior als 700m , construït en l’obaga de la serra. Té unes mesures de 7 metres de diàmetre, per 4 de profunditat. La seua conservació es molt deficient i actualment l’ofeguen esbarzers i heureres. Pertany a la classe dels denominats clots (no están protegits per coberta). És per això que per a conservar la neu es cobria la capa superior amb feixos de fenàs i branques de pi. La seua construcció pot ser del segle XVIII coincidint amb el moment en què se’n bastiren amb gran profusió per les serres del voltant.
Quan es produïa una nevada el contractista del pou llogava homes i a propietaris de cavalleries, perquè calia recollir en el menor temps possible la neu i transportar-la dins de xàrxies i siveres als pous. Una vegada allí s’abocava la neu per la porta, i dins de la nevera uns homes anaven apressant-la fen ús d’unes masses, alhora que entre la neu i les parets del pou col·locaven branques de pi per aïllar el millor possible la neu i retardar la seva fusió. El pou tenia fetes a les parets unes marques que indicaven quan s’havia de posar una capa aïllant de palla, que equivalia a una tongada o mesura molt específica.
Quan la neu aplegava a la boca del pou, es posava una capa aïllant més grossa i es tapava la porta per evitar l’entrada de vent o calor que feia malbé a la neu. El pou tenia sistemes per a evacuar l’aigua del desglaç. En alguns pous de la comarca aquesta aigua anava a parar al pou de la casa del nevater i era molt apreciada per la seva puresa.
Quan calia fer ús de la neu es procedia a traure-la del pou, pincant el gel i pouant-lo. S’introduïa en estibes d’espart o en corgos de canya i es protegien amb mantes o sacs. Tot i que el transport del gel fins al lloc de venda (normalment a lloms de l’ase) es feia de nit, es calculava que les pèrdues eren entre un 20 i un 30% de la càrrega total.
La destinació del gel d’esta nevera serien els habitants de Xalò, Altea i pobles de la vall del riu Algar; encara que no es pot descartar que s’utilitzara per al transport i conservació del peix de la badia de Calp.

Font: Joan Josep Cardona i Ivars.

Pinos, una societat humana a la Serra de Bérnia.

Tota pedreta fa marge.

Els margenadors són les persones que es dediquen a fer marges o altres construccions de pedra en sec. Generalment, més que una professió, ha estat una més de les múltiples ocupacions que ha tingut la gent del camp en el decurs de la seua activitat. Tot i això, sempre ha hagut a les nostres terres persones que s'han dedicat de forma majoritària a aquesta tasca.[…]
El paisatge de conreu que avui veiem s'ha anat formant al llarg dels anys, a poc a poc, sense deixar constància de qui ha estat l'autor de l'obra ni la data de la seva execució. Cal pensar però, que els abancalaments amb marges de pedra en sec es van començar en temps immemorial, qui sap si pels àrabs o pels primers pobladors cristians desprès de la reconquesta, i han anat creixent fins a mitjans del segle XX

Marnes (Llíber)

Per augmentar la superfície i la qualitat del terreny cultivable, de vegades ha calgut treure pedra i posar terra. A la pedra que es treia calia buscar-li un destí prop del seu origen: en primer lloc, els murs d'abancalament o marges. La que allí no cabia s'amuntegava en marges de gran amplada o a les vores dels bancals. A molts indrets de les nostres comarques s'aprofitava també per a fer una cabana o una barraca per a tenir aixopluc a la finca. En definitiva aquest procés ha donat com a resultat un paisatge al que la mà de l'home li ha donat forma. […]

Marges en la Font de la Mata (Gata)

Els murs d'abancalament (marges), comuns a molt indrets, permeten utilitzar per l'agricultura terrenys amb pendents originals molt pronunciades. Els bancals resultants d'una transformació en terrasses aprofiten millor l'aigua de la pluja i eviten el perill d'erosió. D'altra banda, l'espai que es perd és inferior al dels abancalaments fets amb ribassos o espones. Aquest tipus de construcció abunda fins i tot a llocs on ha estat necessari portar la pedra de fora.
Una paret de bancal és un mur de contenció de terres, per tant està sotmesa a la pressió que exerceix sobre ella la terra que aguanta. De les seues proporcions adequades i de la correcta construcció dependrà la seua estabilitat.
El mur ha de ser més ample a la seva base que a la coronació, donant-li així una inclinació que fa que el centre de gravetat quede més endins i sigui més difícil de bolcar. El parament interior ha de existir, no cal tenir cura d'una perfecta alineació de les pedres però és necessari que queden ben assentades per aconseguir donar màxima estabilitat al conjunt. […]
Els marges de pedra seca tenen el gran avantatge sobre altres construccions de ser més elàstics i permeables. Les acumulacions d'aigua són els pirncipals enemics d'aquestes construccions, però la pedra en sec permet un drenatge fàcil de l'aigua sobrant i absorbeix les petites sobre-pressions degut a la seua elasticitat. […]
Per facilitar l'accés d'uns bancals a altres es feien unes rampes d'accés, denominades habitualment pujadors, per on podia passar una cavalleria amb la corresponent càrrega. De vegades, quan el desnivell no era molt gran, era una part del bancal la que es deixava en rampa i servia d'accés per anar pujant o baixant en ziga-zaga, tal i com veiem en la fotografia.

Bancals amb baixada en ziga-zaga. (Tàrbena)

Per facilitar l'accés de les persones d'un bancal a l'altre de forma més ràpida es feien unes escaletes a la pròpia paret, també anomenades saltadors. Es solien fer amb lloses grans que sortiren aproximadament un pam de la paret, per tan el seu us no era adequat per persones que no tingueren una certa agilitat. De vegades es feien encaixades a la pròpia paret, amb esglaons fets amb grans pedres planes, resultant així molt més segures.

Escales dels bancals de Pedro l'Almàrsera. (Pinos)

Font: Julio Monfort i Tena.